Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 12,35-38
"Estigueu a punt, amb el cos cenyit i les llànties enceses. Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui. Feliços aquells servents que el senyor, quan arribi, trobi vetllant. En veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los. Feliços d'ells si ve a mitjanit o a la matinada i els troba vetllant així.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús contraposa al ric insensat sorprès per la mort el deixeble que espera el seu Senyor. La vigilància s'ha tornat una de les dimensions espirituals fonamentals de la vida cristiana. A qui viu replegat sobre si mateix i s'adorm sobre les seves coses, se li demana que miri cap amunt i que esperi el retorn del Senyor. Jesús diu: «Estigueu a punt, amb el cos cenyit i les llànties enceses». Cenyir-se el cos, en el llenguatge de l'època, significava envoltar el cos amb un cinturó que subjectava la túnica o la capa massa llarga per respondre a una acció sobtada que requeria agilitat i rapidesa. Deslligar el cinturó significava distendir-se i descansar. Els jueus es van preparar la nit anterior a la fugida d'Egipte amb el cos cenyit (Ex 12:11). La llàntia encesa tenia el mateix significat: estar a punt per a l'acció fins i tot de nit. Jesús demana als deixebles que estiguin preparats de la mateixa manera que acabem de descriure. Sabent que l'esperança de la trobada amb el Senyor és la benaurança del deixeble, la seva màxima aspiració. L'evangelista suggereix l'horitzó escatològic en aquestes afirmacions de Jesús, però en la vida cristiana també és cert que el Senyor arriba cada dia a la porta del nostre cor i truca, tal com escriu l'Apocalipsi (3,20). I qui l'obri serà feliç, perquè tindrà la recompensa del trobament amb Jesús: l'amo mateix arribarà a ser el seu servent, es cenyirà, el convidarà a seure i es posarà a servir-lo. És com si s'haguessin invertit els papers. Sembla que no pugui ser, però aquesta és la paradoxa de la gràcia que hem rebut. Jesús es presenta com el qui serveix. Durant l'últim sopar es va comportar literalment com un servent: va agafar un gibrell, es va cenyir amb una tovallola i es va inclinar per rentar els peus dels deixebles, un per un, Judes inclòs. El significat de la benaurança que Jesús pronuncia en aquest passatge evangèlic s'entén millor: conèixer el Senyor i gaudir del seu immerescut amor de ser servit per ell.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
