LA PREGÀRIA CADA DIA

Festa del l'exaltació de la Santa Creu
Paraula de déu cada dia

Festa del l'exaltació de la Santa Creu

Festa del l'exaltació de la Santa Creu
Festa del l'exaltació de la Santa Creu, en record del retrobament de la creu de Jesús per part de Santa Elena.
Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Festa del l'exaltació de la Santa Creu
Dimarts 14 de setembre

Festa del l'exaltació de la Santa Creu
Festa del l'exaltació de la Santa Creu, en record del retrobament de la creu de Jesús per part de Santa Elena.


Primera Lectura

Nombres 21,4-9

Els israelites van partir del mont Or camí del Mar Roig, tot vorejant el territori d'Edom. Però, tot fent camí, el poble va acabar la paciència i parlava contra Déu i contra Moisès. Deia:
-Per què ens heu tret d'Egipte? ¿Per fer-nos morir al desert? Aquí no hi ha ni menjar ni aigua, i ens fa fàstic aquesta misèria d'aliment!
Llavors el Senyor va enviar contra el poble unes serps verinoses que els picaven, i van morir molts israelites. El poble anà a trobar Moisès per dir-li:
-Hem pecat parlant contra el Senyor i contra tu. Prega al Senyor que allunyi de nosaltres aquestes serps.
Moisès va intercedir a favor del poble, i el Senyor li respongué:
-Fes-te una imatge d'aquestes serps i posa-la dalt d'un estendard. Tothom qui hagi estat picat, si la mira, salvarà la vida.
Moisès va fer una serp d'aram i la posà dalt d'un estendard. Quan algú havia estat picat, mirava la serp d'aram i salvava la vida.

Segona Lectura

Filipencs 2,6-11

Ell, que era de condició divina,
no es volgué guardar gelosament
la seva igualtat amb Déu,
sinó que es va fer no res:
prengué la condició de servent
i es féu semblant als homes.
Essent humà el seu aspecte,
s'abaixà
i es féu obedient fins a la mort,
i una mort de creu.
Per això Déu l'ha exaltat
i li ha concedit aquell nom
que està per damunt de tot altre nom,
perquè en el nom de Jesús
tothom s'agenolli
al cel, a la terra i sota la terra,
i tots els llavis reconeguin
que Jesucrist és Senyor,
a glòria de Déu Pare.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Joan 3,13-17

Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell qui n'ha baixat, el Fill de l'home. I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna. Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

Aquesta festa se celebra tant a Orient com a Occident. A l'Església llatina se l'anomena «Exaltació de la Creu». A l'Església bizantina, enriquida amb el títol «Exaltació universal de la creu preciosa i vivificant», es comparada a la Pasqua. Aquesta festa recorda el 14 de setembre del 335, quan una multitud de fidels s'aplegà a Jerusalem per a la dedicació de la basílica del Sant Sepulcre restaurada per Constantí. En aquesta celebració es recorda també el retrobament de l'arbre de la creu per part de l'emperadriu Elena i el bisbe Macari. En la celebració bizantina, el sacerdot alça la creu i la mostra als quatre punts de l'horitzó per indicar la universalitat de la salvació. L'Església, amb l'exaltació de la Santa Creu, exalta el gran amor de Jesús per tota la humanitat. El prefaci de la missa canta: «Tu has posat la salvació del llinatge humà en l'arbre de la creu, i has fet que ens vingués la vida d'allà mateix d'on ens vingué la mort». Sobre aquest arbre l'amor per un mateix ha estat derrotat per sempre, i l'amor diví pels altres triomfa definitivament. A la creu, l'amor de Jesús arriba al seu punt culminant. Ell, com escriu l'apòstol Pau en l'himne de la carta als Filipencs, va iniciar el seu camí vers la creu quan «no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu». Per amor «es va fer no res, prengué la condició d'esclau»; per amor «s'abaixà i es féu obedient fins a la mort i una mort de creu». El mateix Pare és commogut per l'amor tan gran del Fill fins al punt que «l'ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom». Sobre la creu, la mort i vida es troben per a l'última i definitiva batalla. I la lliuren en el cos de Jesús. Ell mor. Però amb ell és vençut definitivament l'amor per un mateix. Tots els qui eren al peu de la creu, cridaven: «Salva't a tu mateix». Però Jesús porta fins al final el pes del pecat dels homes. Ell, que ha vingut per salvar els altres, no vol salvar-se a si mateix, com ell mateix diu: «No he vingut a ser servit, sinó a servir» (Mt 20,28). Morint d'aquesta manera, Jesús exalta l'amor. I nosaltres podem finalment trobar-ne un que estima els altres més que a ell mateix; un que està disposat a donar tota la vida, fins a perdre-la, per cadascun de nosaltres.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.