XXIV del temps ordinari Llegir més
XXIV del temps ordinari
Primera Lectura
Isaïes 50,5-9
El Senyor Déu m'ha parlat a cau d'orella,
i jo no m'he resistit
ni m'he fet enrere.
He parat l'esquena als qui m'assotaven,
i les galtes als qui m'arrencaven la barba;
no he amagat la cara
davant d'ofenses i escopinades.
Però el Senyor Déu m'ajuda,
i per això no em dono per vençut;
per això paro la cara com una roca
i sé que no quedaré avergonyit.
Tinc a prop el qui em declara innocent.
Qui vol pledejar amb mi?
Compareguem plegats a judici!
Qui em vol acusar? Que se m'acosti!
El Senyor Déu em defensa.
Qui em podrà condemnar?
Tots els qui m'acusen
s'esfilaran com un vestit consumit per les arnes.
Segona Lectura
Jaume 2,14-18
De què servirà, germans meus, que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres? ¿Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l'aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: "Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos", però no els dóna allò que el seu cos necessita, de què serviran aquestes paraules? Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta.
Potser algú replicarà: "Tu tens fe i jo tinc obres; mostra'm, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe.
Lectura de l'Evangeli
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 8,27-35
Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava:
-Qui diu la gent que sóc jo?
Ells li respongueren:
-Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, algun dels profetes.
Llavors els preguntà:
-I vosaltres, qui dieu que sóc?
Pere li respon:
-Tu ets el Messies.
Però ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.
Llavors començà a instruir-los dient:
-Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar.
I els ho deia amb tota claredat. Aleshores Pere el prengué a part i es posà a renyar-lo. Però Jesús es girà i, davant els deixebles, renyà Pere dient-li:
-Vés-te'n d'aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes.
Llavors va cridar la gent i els seus deixebles i els digué:
-Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'evangeli, la salvarà.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Homilia
«Qui és aquest Jesús de Natzaret?» Sens dubte es tracta d'una pregunta fonamental. Ja ho era en temps de Jesús i no ha deixat de ser-ho fins al nostre temps. En l'Evangeli de Marc, aquesta pregunta ocupa el centre «físic» de la narració: hem arribat al vuitè dels setze capítols que constitueixen l'Evangeli de Marc. L'evangelista suggereix que a partir d'aquí comença el camí de Jesús vers la ciutat santa. Des d'aquest moment Jesús «parla amb tota claredat» amb els deixebles, sense que res el retingui. Per això Jesús deixa de banda les opinions de la gent, i dirigeix la pregunta als deixebles: «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?». Pere li contesta obertament i amb convicció: «Tu ets el Crist.» («Crist» és la traducció grega del terme jueu «Messies», que literalment significa «l'ungit»).
Jesús, davant les paraules que el reconeixen com a Messies, començar a parlar de la seva passió. Diu que el Fill de l'home haurà de patir molt, que serà rebutjat pels notables del poble, pels grans sacerdots i pels mestres de la Llei, que el mataran i al cap de tres dies ressuscitarà. Pere no pot acceptar el «final» que Jesús prediu. I aquí s'enfronten les dues concepcions del Messies: la de Pere, vinculada a la força, al poder dominant, a la instauració d'un regne polític; i la de Jesús, marcada per l'anorreament fins a la mort, que acabarà en la resurrecció.
Aquell deixeble que en nom dels altres ha reconegut Jesús com a Messies, passa a ser-ne l'adversari. Jesús no pot fer altra cosa que renyar-lo davant de tots. Amb una aspresa impressionat li diu: «Vés-te'n d'aquí, Satanàs». Són les mateixes paraules que trobem a l'Evangeli de Mateu al final de les temptacions en el desert. Jesús, després de convocar la gent que el seguia, diu que si algú vol ser deixeble seu, s'ha de negar a si mateix, carregar-se la pròpia creu i seguir-lo. I afegeix que el qui perd la vida d'aquesta manera, en realitat la salva. Tot això es veurà clar el dia de la resurrecció de Jesús. Però ja des d'ara el camí del servei al Evangeli i al Senyor és, també per nosaltres, la manera de viure amb plenitud segons Déu.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
