Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 16,13-23
Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles:
-Qui diu la gent que és el Fill de l'home?
Ells respongueren:
-Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, Jeremies o algun dels profetes.
Ell els pregunta:
-I vosaltres, qui dieu que sóc?
Simó Pere respongué:
-Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.
Llavors Jesús li va dir:
-Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho ha revelat ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare del cel. I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.
Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.
Des d'aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia.
Llavors Pere el prengué a part i es posà a renyar-lo:
-Déu te'n guard, Senyor! A tu això no et passarà.
Però Jesús es girà i digué a Pere:
-Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús porta els deixebles a Cesarea de Filip, probablement tenia la intenció d'estar una mica apartat amb els deixebles. Cada comunitat té necessitat de moments com aquest, per créixer en el coneixement i en l'amor del Senyor. I Jesús pregunta als deixebles què diuen la gent d'ell. Les opinions sobre Jesús eren diverses: a la cort d'Herodes algú pensava que era el Baptista que havia ressuscitat, d'altres pensaven que era Elies, mentre alguns encara deien que era Jeremies el qual d'acord amb una creença de l'època havia de recuperar del mont Nebot l'arca i els objectes sagrats amagats en el moment de l'exili. Però Jesús, després d'haver escoltat aquestes respostes, pregunta als deixebles: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Necessita que els deixebles estiguin en sintonia amb ell, que tinguin amb ell un «sentir compartit», que coneguin la seva identitat de Messies enviat per Déu. Pere pren la paraula i, responent per tots, confessa la fe en Ell com a Messies. El modest grup de deixebles, forma part dels «petits» als quals el Pare revela les coses amagades des de la creació del món. I Pere, un home com tots, fet de «carn i sang», rep amb Jesús una nova vocació, una nova feina, una nova missió: ser «pedra», és a dir, sosteniment pels altres, amb el poder de lligar noves relacions d'amistat i trencar les moltes cadenes d'esclavitud que impedeixen seguir l'Evangeli. La resposta de Pere, feta en nom de tots, conforta Jesús i li permet d'obrir-los el cor i manifestar quina serà la fi que l'espera a Jerusalem: el Messies no és poderós, com tots pensen i esperen, sinó un home dèbil, indefens, que el mataran però el tercer dia ressuscitarà. Pere no entén el que Jesús està dient; de fet pensa que potser delira. I portat per l'instint i no, certament, per la fe que abans l'ha fet parlar, vol allunyar Jesús de la seva missió i del camí a Jerusalem. En realitat, és ell qui ha de recórrer encara molt de camí en la via de la comprensió del Senyor com, de fet, cadascú de nosaltres. I Jesús li diu: «Aparta't de mi, Satanàs!» com si li digués que tornés al seguiment de l'Evangeli.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
