Festa dels sants Joaquim i Anna, avis de Jesús. Record de tots els ancians que comuniquen amb amor la seva fe als joves. Memòria de Maria, malalta psíquica, morta a Roma el 1992. Juntament amb ella recordem tots els malalts psíquics. Llegir més
Festa dels sants Joaquim i Anna, avis de Jesús. Record de tots els ancians que comuniquen amb amor la seva fe als joves. Memòria de Maria, malalta psíquica, morta a Roma el 1992. Juntament amb ella recordem tots els malalts psíquics.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 13,31-35
Els proposà encara una altra paràbola:
-Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: la mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot vénen els ocells del cel a fer niu a les seves branques.
Els digué una altra paràbola:
-Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va amagar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar.
Tot això, Jesús ho digué a la gent en paràboles, i no els deia res sense paràboles. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta:
Obriré els llavis per parlar en paràboles,
proclamaré coses amagades des de la creació del món.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Sovint menyspreem els inicis humils de l'Evangeli i, sense tenir paciència, volem veure'n els fruits de seguida, la fi de les adversitats i de la nostra pròpia fragilitat. Aquesta paràbola ens ensenya que de la llavor més petita i insignificant, si és realment evangèlica, en neix la realitat més gran! Aquesta lliçó es represa en la paràbola següent. Una dona es disposa a fer pa. Afegeix una mica de llevat a la massa de farina, ho pasta tot, cobreix la massa amb un drap i la deixa fermentar tota la nit. A l'endemà, tota la massa ha fermentat gràcies al grapadet de llevat. També aquí, l'evangelista assenyala la desproporció existent entre la senzillesa de l'inici i la grandesa del final. Així és, sempre, l'Evangeli. Aquestes paraules ens diuen que no importa la quantitat modesta i la feblesa, el que compta davant de Déu és ser realment llevat. El llevat s'ha de perdre en la farina per fer-la créixer. Només si la llavor que cau a terra mor, pot donar fruit. És el secret de l'amor: només donant-se mostra la seva força. Qui vol salvar la vida, la perdrà. I, al contrari, qui la perd pels altres, la retroba amb escreix. El mateix li passa a la comunitat dels creients: és petita i feble, però si es deixa guiat per l'Esperit del Senyor es converteix en arbre que n'acull a molts i en llevat que fa créixer la vida dels homes.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
