LA PREGÀRIA CADA DIA

Litúrgia del diumenge
Paraula de déu cada dia

Litúrgia del diumenge

XVII del temps ordinari
Memòria de l'apòstol Jaume fill de Zebedeu. Fou el primer dels Dotze que va patir el martiri. El seu cos es venera a Santiago de Compostel·la.
Jornada Mundial dels Avis i la Gent Gran.
Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Litúrgia del diumenge
Diumenge 25 de juliol

XVII del temps ordinari
Memòria de l'apòstol Jaume fill de Zebedeu. Fou el primer dels Dotze que va patir el martiri. El seu cos es venera a Santiago de Compostel·la.
Jornada Mundial dels Avis i la Gent Gran.


Primera Lectura

2n Reis 4,42-44

Va arribar un home de Baal-Xalixà que portava a l'alforja, per a l'home de Déu, els pans de les primícies: vint pans d'ordi i gra novell. Eliseu va dir al seu servent:
-Dóna-ho a la gent i que en mengin.
Ell va respondre:
-Com vols que reparteixi això entre cent persones?
Eliseu va insistir:
-Dóna-ho a la gent i que en mengin, perquè això diu el Senyor: "En menjaran i encara en sobrarà."
El servent els ho va repartir, en van menjar i encara va sobrar-ne, tal com el Senyor havia dit.

Segona Lectura

Efesis 4,1-6

Ara jo, presoner per causa del Senyor, us demano que visqueu d'una manera digna de la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i dolcesa, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, procurant de conservar la unitat de l'Esperit amb el lligam de la pau. Un sol cos i un sol Esperit, com és també una de sola l'esperança que us dóna la vocació que heu rebut. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tots, actua en tots i és present en tots.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Joan 6,1-15

Després d'això, Jesús se'n va anar a l'altra banda del llac de Galilea o de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s'hi assegué amb els seus deixebles. Era a prop la Pasqua, la festa dels jueus.
Llavors Jesús alçà els ulls i, en veure la gran gentada que acudia cap a ell, digué a Felip:
-On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?
De fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer.
Felip li va respondre:
-Ni amb dos-cents denaris no n'hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú.
Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu:
-Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d'ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent?
Jesús digué:
-Feu seure tothom.
En aquell indret hi havia molta herba i s'hi assegueren; només d'homes, eren uns cinc mil. Llavors Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles:
-Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res.
Ells els van recollir i amb els bocins d'aquells cinc pans d'ordi ompliren dotze cistelles: eren les sobres després d'haver menjat.
Quan la gent veié el senyal que ell havia fet, començaren a dir:
-Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món.
Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

Jesús coneix les multituds i sap que el segueixen no només perquè tenen fam de pa per menjar, sinó que cerquen guarició, paraules sàvies, un sentit de la vida, una esperança de futur. Per això, el pa, aliment bàsic de l'home, és el signe de la cura i de l'amor que Déu té per l'home. Perquè la primera fam que sentim tots és precisament aquesta: fam d'amor. Aquesta fam no és una desgràcia, sinó la nostra veritat, un signe de la nostra limitació i de la nostra fragilitat, i fins i tot Jesús al desert «va tenir fam». Davant d'aquesta fam hi ha l'amor de Déu, el seu desig de comunió perquè l'home tingui vida en abundància.
Jesús s'adona d'aquesta fam de la gent i demana als deixebles que els donin menjar, però ho fa amb una pregunta concreta, com si volgués posar a prova la veritable voluntat d'estimar dels deixebles: «On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?» L'amor és concret, no és una faula ni una ideologia, s'enfronta a la fam i als problemes reals de la gent, no només s'estima amb paraules sinó amb fets i amb veritat. Felip i Andreu es qüestionen, Felip s'enfronta al problema dels recursos, Andrea troba un noi que té cinc pans d'ordi i dos peixos. Per a la multitud no és res, per a Jesús ho és tot. Perquè si s'està disposat a donar, fins i tot el res és molt. A l'Evangeli, cinc pans d'ordi i dos peixos, mitjançant els gestos i les paraules de Jesús, alimenten cinc mil persones i encara en sobra. Més que de multiplicació, hem de parlar de compartir i de donar. I aquesta sobreabundància és el que fa que aquests pans arribin fins a nosaltres, a saciar la nostra fam d'amor.
La iniciativa d'alimentar les multituds ve directament de Jesús. El gest de Jesús és totalment gratuït. Neix de la seva mirada sobre la gent, de la seva compassió, de la seva misericòrdia. El gest de Jesús («prengué els pans, digué l'acció de gràcies, i els repartí») indica el que passa cada diumenge, sobre l'altar Jesús es dóna a si mateix com a pa de vida, i l'Eucaristia és el lloc del trobament de Déu amb l'home sota el signe de la gratuïtat, de l'amor gran i misericordiós. L'evangelista remarca que, després d'haver menjat, tota la multitud va quedar admirada pel que Jesús havia fet, fins al punt que el volien proclamar rei. Però ell va fugir de nou a la muntanya: no volia eludir la urgència de la necessitat del pa que no passa, és a dir, de la necessitat d'una relació afectuosa i duradora amb el Senyor. I nosaltres amb Jesús, a la muntanya, continuem pregant: «Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia!»

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.