XII del temps ordinari
Les Esglésies ortodoxes celebren la Pentecosta.
Llegir més
XII del temps ordinari
Les Esglésies ortodoxes celebren la Pentecosta.
Primera Lectura
Job 38,1.8-11
Llavors el Senyor va interpel·lar Job des del mig de la tempesta i va dir:
I quan la mar brollava del si matern,
¿qui la clogué amb dos batents?
Jo la vaig vestir de núvols,
la vaig embolcallar amb bromada.
Jo li he marcat els límits
amb dos batents i un travesser,
dient-li: "Fins aquí, ni un pas més!
Aquí se't desfarà l'orgull de les onades!"
Segona Lectura
2a Corintis 5,14-17
L'amor del Crist ens empeny: hem comprès que un ha mort per tots, i això vol dir que tots han mort amb ell. I ell ha mort per tots perquè els qui viuen ja no visquin per a ells mateixos, sinó per a aquell qui ha mort i ressuscitat per tots ells.
Per això nosaltres, des d'ara, ja no coneixem ningú de manera purament humana, i si en altre temps havíem conegut així el Crist, ara ja no ho fem. És a dir, els qui viuen en Crist són una creació nova. El que era antic ha passat; ha començat un món nou.
Lectura de l'Evangeli
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 4,35-41
Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles:
-Passem a l'altra riba.
Deixaren, doncs, la gent i se'l van endur en la mateixa barca on es trobava. L'acompanyaven altres barques. Tot d'una es va aixecar un gran temporal de vent, i les onades es precipitaven dins la barca fins al punt que ja l'omplien. Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen:
-Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?
Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l'aigua:
-Silenci! Calla!
Llavors el vent va parar i arribà una gran bonança. Jesús els digué:
-Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?
Ells van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre:
-Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?
(Mt 8,28-34; Lc 8,26-39)
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Homilia
«No et fa res que ens enfonsem?» És certament un crit de desesperació, però podem llegir-hi també la confiança en aquell mestre. En aquest crit hi podem percebre els innombrables crits que sorgeixen del nostre món, sotragat per onades de tota mena que posen en perill homes i dones, especialment dels països més pobres i, de vegades, són pobles sencers, com ara els lacerats per les guerres i els conflictes. També a nosaltres ens pot sorprendre el dormir de Jesús. És evident tanmateix, que es tracta d'una indicació amb la finalitat de mostrar-nos la continuïtat de la presència del Senyor al nostre costat. Fins i tot quan estem enmig de la tempesta, el Senyor és al costat nostre encara que ens sembli que dorm. Ens agradaria una vida sense tempestes, sense problemes, sense por. Però la vida també és una lluita, precisament, contra el mal, contra les tempestes que volen evitar que s'arribi a la riba de la pau. El dormir de Jesús indica la seva plena confiança en el Pare: sap que no abandonarà ningú. Tot al contrari, espera la nostra pregària, el nostre crit d'ajuda. La pregària és originalment un crit d'ajuda. També és un crit personal. Però no només. Hi ha un ministeri d'intercessió que hem de descobrir: els cristians preguen per tothom. Ho hem vist durant la pandèmia del coronavirus. El papa Francesc ha reprès justament aquest passatge de l'Evangeli: en nom de tot el món, en una plaça de Sant Pere buida, s'adreça a Déu amb el crit dels apòstols a la barca: «No et fa res que ens enfonsem?».
Jesús, en sentir el crit dels deixebles, es desperta, es posa dret damunt la barca, i increpa el vent i el mar tempestuós. El vent calla de seguida i es fa una gran bonança. Déu ha vençut les forces que no deixaven fer la travessia, és a dir, les que impedeixen d'arribar a la vora de la fraternitat, de la justícia, de la pau. Però Jesús no ho permet. Els ha dit d'anar a l'altra riba. I els hi porta. L'episodi acaba amb un comentari particular. Els deixebles van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre: «Qui és aquest?» El text de Marc parla de por més que d'estupor. Aquesta segona por, tot i ser forta com la precedent, té uns trets incisius que arriben fins al fons de l'ànima. Es tracta del sant temor d'estar en la presència de Déu. El temor de qui se sent petit i pobre davant el salvador de la vida; el temor de qui sent dèbil i pecador però és acollit per aquell que el supera en amor; el temor de no perdre l'únic veritable tresor d'amor que hem rebut; el temor de no saber aprofitar la proximitat de Déu en la vida de cada dia; el temor de no perdre el «somni» d'un món nou que Jesús ha començat també en nosaltres i amb nosaltres. És precisament aquest temor el senyal que ens fa comprendre d'estar ja a l'altra riba.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
