Memòria de sant Romuald (+1027), anacoreta i pare dels monjos camaldolesos. Llegir més
Memòria de sant Romuald (+1027), anacoreta i pare dels monjos camaldolesos.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 6,24-34
"Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner.
"Per això us dic: No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos més que el vestit? Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells? ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida? I del vestit, per què us en preocupeu? Fixeu-vos com creixen els lliris del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d'ells. I si l'herba del camp, que avui és i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, ¿no farà més per vosaltres, gent de poca fe? Per tant, no us preocupeu, pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu. Tot això, els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare celestial ja sap prou que en teniu necessitat. Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell té per just, i tot això us ho donarà de més a més. No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja es preocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
«No podeu servir alhora Déu i el diner», diu Jesús als seus deixebles. La riquesa es comporta com un amo absolut que no deixa escapatòria. És un autèntic dictador sense rostre i, òbviament, sense ànima. És una dictadura implacable que roba l'ànima de qui se li sotmet. És l'origen dels conflictes, dels desordres, dels odis i de les guerres, que encara avui continuen fent trista i amarga la vida de molts pobles. El Senyor és «amor» i demana una resposta lliure per part nostra: Déu no vol súbdits, sinó amics. Jesús sap que si ens unim a Déu, creixerem en amor, en justícia i en el compromís de lluitar per la llibertat i el progrés de tots, sense excloure ningú, començant pels més pobres. Per això no és possible servir alhora a Déu i a la riquesa, a l'Evangeli i al diner. El cor no pot viure dividit. La pretensió d'un amor exclusiu per part del Senyor, la viu ell mateix en relació amb els homes. És un Déu gelós, però no ho és només pel que fa a ell mateix; és gelós també pel que fa a nosaltres. Confiar en Déu significa, per tant, ser alliberats de l'esclavitud de les coses, ben segurs que ell no deixarà que ens falti mai de res. Amb freqüència la preocupació per les coses de la nostra vida impedeix la generositat en la comunicació de l'Evangeli. Jesús ens ho recorda: «No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu..., el vostre Pare celestial ja sap prou que en teniu necessitat». El Senyor és un autèntic Pare que té cura dels seus fills i els procura el que necessiten. I si molts resten sense aliment i sense vestit és perquè d'altres no busquen el Regne de Déu i la seva justícia, sinó només els seu propi interès. I es queden per a ells el que està destinat a tothom. Déu no abandona ningú. Quan Adam i Eva van sortir del paradís terrenal, Déu els va fer un vestit perquè no patissin el fred de la història. La veritable preocupació del deixeble, diu Jesús, ha de ser la del Regne, és a dir la comunicació de l'Evangeli a tots els pobles, l'edificació de l'Església en el món i el servei als pobres. Aquesta és la «justícia» que el deixeble ha de cercar. Els Senyor és a prop nostre, ens sosté i ens protegeix perquè l'Evangeli sigui anunciat i els homes trobin la salvació.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
