Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 6,19-23
"No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben. Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben. Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor.
"El llum del cos és l'ull. Per tant, si el teu ull és bo, tot el teu cos quedarà il·luminat; però si és dolent, tot el teu cos quedarà a les fosques. Perquè si allò que en tu ha de ser llum és foscor, que en serà, de gran, la foscor!
(Lc 16,13)
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús ens adverteix de la conveniència de no acumular «tresors aquí a la terra», béns i riqueses. I la motivació és de sentit comú: són tresors efímers amb risc de ser fets malbé per les arnes i de ser robats pels lladres. No és bo posar l'objectiu de la vida en la possessió dels béns terrenals. Pensem en la paràbola de l'home ric que acumula, als seus graners, les seves grans collites, convençut que fent-ho així assegura la seva vida. Però arriba la mort i els seus plans queden en no res (veure Lc 12,14-21). Jesús ens exhorta amb saviesa a acumular «tresors al cel», perquè ningú no se'ls podrà emportar. Jesús, que coneix bé els pensaments dels nostres cors, ens recorda una veritat profunda: «Allà on tens el tresor, hi tindràs el cor». D'aquí ve la centralitat del cor i d'allò que realment importa a la vida. És fàcil pensar que el «tresor» a aconseguir vagi lligat a la riquesa, a la glòria, a l'èxit, a la carrera o, en qualsevol cas, a la pròpia realització en aquest món. Jesús ens vol obrir el cor al Regne del Cel. Aquest és el tresor decisiu. D'aquí l'exhortació a acumular tresors al cel. És a dir, viure ja a la terra el que quedarà per sempre al cel: fraternitat, pau, solidaritat, amor a tothom i en particular als pobres. Aquests són tresors per al cel. En aquesta mateixa perspectiva podem interpretar el passatge que ve a continuació sobre l'ull com la llum del cos. En el llenguatge de l'època significava la integritat de la vida humana. És com dir, amb el nostre llenguatge, que el cor és la llum del cos. Del cor neixen tant els bons sentiments com els que no ho són. Un cor que acull l'Evangeli s'il·lumina en el camí del Regne del Cel. Un cor ofuscat o ple de foscors emprendrà el camí de la corrupció. La imatge utilitzada per Benet XVI per indicar el cor del deixeble és bonica: té «un cor que veu». El deixeble, il·luminat per la llum de l'Evangeli, sap discernir l'autèntic tresor de la vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
