Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 16,23b-28
Fins ara no heu demanat res en nom meu; demaneu i rebreu, i la vostra alegria serà completa.
"Us he parlat de tot això amb imatges, però arriba l'hora que ja no us diré res més valent-me d'imatges, sinó que us parlaré del Pare amb tota claredat. Aquell dia demanareu en nom meu, però us dic que no hauré de pregar al Pare per vosaltres: és el Pare mateix qui us estima, ja que vosaltres m'heu estimat i heu cregut que jo he sortit de Déu. He sortit del Pare i he vingut al món; ara deixo el món i me'n torno al Pare.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquests dies passats l'Evangeli de Joan ens ha mostrat el cercle d'amor que uneix el Pare, el Fill i l'Esperit Sant, i que envolta també els deixebles. El fruit d'aquest amor, que s'escampa, és la joia de tots. La comunió amb Jesús determina la nova condició dels deixebles, que és la de ser membres de la família de Déu, fills d'un sol Pare, germans i germanes entre ells. La condició de fills els permet de demanar-ho tot al Pare, i Ell els ho concedirà. És la certesa que Jesús confia als seus deixebles abans d'afrontar la seva "hora". Aquesta certesa és la raó de la joia "plena". "Fins ara -els diu Jesús- no heu demanat res en nom meu". La seva fe era encara poc madura, creien en Jesús d'una manera humana, a partir de la manera de pensar del món. Encara no havien rebut l'Esperit Sant per entendre Jesús com el salvador. Calia entendre que Jesús, amb la seva resurrecció, va ascendir a la dreta del Pare i es va convertir així en el Senyor de la història. A partir d'aquest moment podrien invocar el Pare "en nom" de Jesús, és a dir, amb el poder d'intercessió d'aquell mestre que portava la seva pregària davant el Pare que està assegut al cel. Jesús promet que els parlarà amb més claredat: "Us he parlat de tot això amb imatges, però arriba l'hora que..., us parlaré del Pare amb tota claredat". L'hora que arriba és el temps des de la resurrecció. També és el nostre temps. En efecte, l'Evangeli encara avui parla clarament al món sencer del misteri del Pare del cel, que ha enviat el seu Fill per salvar-nos. La comunió amb Jesús ens fa conscients que compartim amb ell la seva pròpia missió, que és recórrer els camins del món per aplegar els homes i les dones i caminar amb ells cap al Pare. Jesús és a punt de passar d'aquest món al Pare. Però no torna al Pare sol, tal com havia vingut, sinó amb els deixebles d'ahir, d'avui de demà, que ha fet seus amb el seu amor fins a la mort.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
