L'Església armènia fa memòria avui de Metz Yeghern, el "Gran Mal". És el record de la massacre realitzada durant la Primera Guerra Mundial, en la qual van ser assassinats més d'un milió d'armenis. Llegir més
L'Església armènia fa memòria avui de Metz Yeghern, el "Gran Mal". És el record de la massacre realitzada durant la Primera Guerra Mundial, en la qual van ser assassinats més d'un milió d'armenis.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 6,60-69
Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir:
-Aquestes paraules són molt dures. ¿Qui és capaç d'acceptar-les?
Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué:
-Això us escandalitza? Doncs què direu quan veureu el Fill de l'home pujant on era abans? És l'Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n'hi ha alguns que no creuen.
Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l'havia de trair. I afegí:
-Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare.
Des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. Llavors Jesús digué als Dotze:
-¿També vosaltres em voleu deixar?
Simó Pere li respongué:
-Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna. I nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El fragment evangèlic clou el llarg "discurs del pa de vida" de Jesús a la sinagoga de Cafarnaüm. El text sencer, que l'evangelista reprodueix, ens parla d'una veritat fonamental: Jesús "és" el pa i no només "té" el pa, com la gent pensava després d'haver presenciat el miracle de la multiplicació dels pans. La declaració de Jesús com "el pa de vida" sembla excessiva fins i tot als deixebles, els quals es diuen entre ells: "Aquest llenguatge és molt dur". Ells, a través d'aquestes paraules, comprenen que "menjar la carn i beure la sang de Jesús" significa acollir un amor tan gran que involucra totalment la seva vida. No poden acceptar un amor tan gran i compromès. Prefereixen ser lliures, sense cap lligam. És la temptació de l'individualisme amb el consegüent rebuig de qualsevol vincle que pugui posar límits als propis desitjos, al propi horitzó, pensant que un es pot salvar tot sol. Però la soledat és com un virus que corroeix les nostres societats, que veuen com els llaços que els uneixen s'erosionen cada vegada més i creixen els conflictes i les tensions que la disgreguen. El discurs de Jesús és un desafiament radical a una cultura individualista. Doncs bé, si aquesta és la perspectiva, com és possible acceptar un lligam com el que Jesús demana de ser part de la seva mateixa carn? És millor abandonar Jesús. I així succeeix. Aquells deixebles segurament haurien acceptat unir-se a un Déu més o menys proper, però no a un que entrés tan profundament en les seves vides. Jesús, més aviat trist per l'abandonament de tants deixebles, es dirigeix ??als "Dotze" i els pregunta: "¿També vosaltres em voleu deixar?" És un dels moments més dramàtics de la vida de Jesús. No podia renegar del seu Evangeli, encara que fos a costa de quedar-se sol. L'amor evangèlic és exclusiu. Pere, que potser va veure emoció a més de fermesa en els ulls de Jesús, es deixa tocar el cor i, prenent la paraula, diu a Jesús: "Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna". No diu "on" aniríem, sinó "a qui" aniríem. Jesús, el Senyor, és veritablement el nostre únic salvador.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
