Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere. Llegir més
Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 6,22-29
L'endemà, la gent encara era a l'altra banda del llac. Llavors s'adonaren que allí només hi havia hagut una barca i que Jesús no hi havia pujat amb els seus deixebles, sinó que ells se n'havien anat tots sols. Altres barques havien arribat des de Tiberíades fins a prop de l'indret on havien menjat després que el Senyor digués l'acció de gràcies. Així, doncs, quan la gent s'adonà que Jesús no era allí, ni tampoc els seus deixebles, van pujar a les barques i se n'anaren a Cafarnaüm a buscar Jesús.
Així que el trobaren a l'altra banda del llac, li van preguntar:
-Rabí, quan has arribat?
Jesús prengué la paraula i els digué:
-En veritat, en veritat us ho dic: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. Però no us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna. I el Fill de l'home us donarà aquest aliment, perquè Déu, el Pare, l'ha marcat amb el seu segell.
Ells li preguntaren:
-Com hem d'actuar per a fer les obres de Déu?
Jesús els respongué:
-L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Després de la multiplicació dels pans, la multitud, que encara era a l'altra banda del mar, veient que no hi havia ni Jesús ni els deixebles, van pujar en altres barques vingudes de Tiberíades, situada prop del llac on havien menjat el pa multiplicat miraculosament, i ara es dirigeixen a Cafarnaüm per a cercar Jesús. El van trobar "a l'altra banda del llac", diu l'evangelista. Jesús no era on ells el buscaven. No era el "rei" que desitjaven per satisfer les seves aspiracions, malgrat fossin legítimes i ben comprensibles. La recerca del Senyor demana sortir d'un mateix i dels propis costums, també els religiosos. Però aquella gent havia d'anar enllà, més enllà del que es pensaven, certament "a l'altra banda del llac". No havien entès el sentit profund de la multiplicació dels pans. No era la manifestació del poder de Jesús, era el "senyal" que indicava el nou regne que havia vingut a establir sobre la terra. Els "senyals", per a ser compresos, demanen un cor que bategui amb Jesús i amb la seva passió, el seu pathos, pels homes. Jesús, com un bon pastor que guia el seu ramat, explica a la gent el significat del miracle que havien presenciat. I els diu: "No us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna. I el Fill de l'home us donarà aquest aliment, perquè Déu, el Pare, l'ha acreditat amb el seu segell". El pa que ve del cel és Jesús mateix, ell és el Regne, la justícia, l'amor sense límits que el Pare ha donat als homes. Mentre escoltem la Paraula de Déu veiem com els nostres ulls es tornen més penetrants i Jesús se'ns presenta com l'autèntic pa baixat del cel que ens alimenta el cor i ens sosté en la vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
