Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 6,16-21
Al capvespre, els seus deixebles van baixar al llac i s'embarcaren en direcció a Cafarnaüm, a l'altra riba. Ja s'havia fet fosc i Jesús encara no s'havia reunit amb ells; a més, com que el vent bufava fort, el llac s'anava encrespant. Quan havien remat unes dues o tres milles, van veure que Jesús s'acostava a la barca caminant sobre l'aigua, i es van esglaiar. Ell els diu:
-Sóc jo, no tingueu por.
Volien fer-lo pujar a la barca, però tot seguit la barca tocà terra al lloc on anaven.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Després de la multiplicació dels pans, veient que la multitud el volia fer rei, Jesús fuig sol a la muntanya. Els deixebles, deixats sols, agafen la barca i es dirigeixen a Cafarnaüm. Tornen a casa. Era de nit, diu l'evangelista. No tant per l'hora que era com per l'absència de Jesús. I, a més a més, coincidia que el llac estava agitat. És una escena que simbolitza les innombrables tempestes presents a la vida de tothom, que ens fan sentir esporuguits i espantats. El sofriment ens desconcerta, els desastres naturals ens deixen sense paraules, tal com ens ha passat amb la pandèmia. Moltes vegades l'abisme del mal, que sembla apoderar-se dels homes i de les dones, ens aclapara i ens fa dubtar, incapaços de tenir confiança en el nostre futur i en el del món. En realitat Jesús no és mai llunys de nosaltres, tampoc en els moments de foscor. No és mai lluny del món en els moments més dramàtics. Jesús continua caminant entre les aigües tempestuoses de la vida dels homes, s'obre camí entre les onades i els dubtes que ens assalten i ens tornen la vida trista i plena de dificultats. En realitat som nosaltres els qui ens separem d'ell o, encara pitjor, el defugim, com els passa als apòstols aquell vespre. Escriu l'evangelista que "van veure que Jesús s'acostava a la barca caminant sobre l'aigua, i es van esglaiar". Quantes vegades també nosaltres, en comptes de deixar-nos consolar i guarir per l'Evangeli i pels germans, preferim quedar-nos amb la nostra por! La por és un sentiment tan natural i espontani que ens sembla més "nostre" que la mateixa proximitat del Senyor. Però l'amor de Jesús per nosaltres és més ferm que la nostra por. Encara que preferim quedar-nos aferrats a la barca de les nostres seguretats il·lusòries, creient amb orgull que tots sols podem dominar qualsevol huracà de la vida, Jesús s'acosta i ens dia també a nosaltres: "Sóc jo, no tingueu por". Són paraules de confiança, plenes d'afecte, paraules que Jesús continua dient encara avui als seus deixebles cada vegada que l'Evangeli és anunciat. La seguretat del deixeble no es basa en la seva força o en la seva experiència, sinó en la confiança en el Senyor. I és el Senyor el qui ens ve a socórrer, puja a la nostra barca i ens guia fins al port segur.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
