Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Lluc 16,19-31
"Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s'estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, desitjant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres.
"El pobre va morir, i els àngels el portaren al si d'Abraham. El ric també morí i el van sepultar.
"Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. Llavors va exclamar:
"-Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames.
"Abraham li respongué:
"-Fill, recorda't que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments. A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí.
"El ric va insistir:
"-Llavors, pare, t'ho prego: envia'l a casa del meu pare, on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments.
"Abraham li respongué:
"-Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin.
"El ric insistí encara:
"-No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a trobar-los, sí que es convertiran.
"Abraham li digué:
"-Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
La paràbola del pobre Llàtzer és considerada entre les més significatives. Descriu una de les situacions més freqüents de la vida de les societats del nostre temps. L'home ric que celebrava festes esplèndides no és quelcom que pertanyi al passat i Llàtzer no és tampoc una figura que hagi desaparegut. Dues persones, dues situacions. Llàtzer, a baix, amb els ulls posats a la taula del ric a l'espera d'alguna engruna. El ric, a dalt, fent com si Llàtzer no existís, ni tan sols el veu. Per al Senyor i, per tant, per als seus deixebles, la distància entre el ric i Llàtzer és un escàndol inacceptable que no pot justificar-se de cap manera. Aquest gran abisme marca la tristíssima sort que tocarà al ric epuló. Malauradament se n'adona quan ja és massa tard, quan ja és impossible superar-lo. Tanmateix, amb ben poc que hagués fet durant la seva vida, n'hi hauria hagut prou. Però el desastre és irreversible. I arribat a aquest punt, el ric demana que almenys siguin advertits els seus germans. El ric però, no sap que per superar l'abisme no cal fer grans esforços, n'hi ha prou amb obrir l'Escriptura (Moisès i els Profetes). Si ho hagués fet se li haurien obert els ulls del cor. El mateix se'ns demana a nosaltres, particularment en aquest temps de Quaresma. La Paraula de Déu toca el nostre cor i l'empeny a la misericòrdia vers els molts Llàtzers de les nostres ciutats. Evitem que l'abisme obert entre els rics i els pobres es faci més gran i més profund. Si en lloc d'escoltar-nos a nosaltres mateixos escoltem la Paraula de Déu veurem créixer la compassió vers els més pobres, escoltarem el seu crit, veurem la seva necessitat i serem capaços d'oferir-los alguna cosa més que no pas engrunes. Sabrem oferir-los amor, amistat, companyia. I, seguint l'Evangeli, comprendrem que no només de pa viuen el pobres sinó també d'amor. Tots els qui han fet aquesta experiència són capaços de comprendre el sentit de les paraules de Jesús, referides per l'apòstol Pau: "Fa més feliç donar que rebre" (Ac 20,35).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
