Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Mateu 20,17-28
Mentre Jesús pujava a Jerusalem va prendre a part els dotze deixebles i pel camí els digué:
-Ara pugem a Jerusalem, i el Fill de l'home serà entregat als grans sacerdots i als mestres de la Llei, el condemnaran a mort i el posaran en mans dels pagans perquè l'escarneixin, l'assotin i el crucifiquin; però el tercer dia ressuscitarà.
(Mc 10,35-45)
Llavors la mare dels fills de Zebedeu va anar amb els seus fills a trobar Jesús i es prosternà per fer-li una petició. Jesús li preguntà:
-Què vols?
Ella li respongué:
-Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra.
Jesús contestà:
-No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo he de beure?
Ells li responen:
-Sí que podem.
Jesús els diu:
-Prou que beureu la meva copa, però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat.
Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra els dos germans. Jesús els cridà i els digué:
-Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per tothom.
(Mc 10,46-52; Lc 18,35-43)
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Jesús es va acostant a Jerusalem i per tercera vegada, dedicant-hi més temps que en les altres dues, confia als seus deixebles allò que l'espera a la ciutat santa: serà condemnat a mort, lliurat als tribunals pagans, crucificat, i al tercer dia ressuscitarà. Els deixebles, com també ens passa de vegades a nosaltres, en realitat no l'escolten. Potser pensen que, com acostuma, exagera. O tal vegada fan una escolta selectiva. En aquest cas, ignoren la resurrecció. L'evangelista ens diu que davant aquest anunci, realment ple del drama de la mort, els deixebles reaccionen com qui té el cap en un altre lloc.
Jesús, amb gran preocupació, està pensant en el que li passarà a Jerusalem. Ells, en canvi es preocupen de reivindicar cadascú el seu propi lloc. Jesús va cap a la creu, i ells pensen en el "tron gloriós". La mare dels Zebedeu interromp Jesús parlant-li dels seus dos fills. Podríem dir que estem davant d'una escena habitual de recomanació. Una situació que tots coneixem, i que revela la preocupació per un mateix o pels familiars, pel nostre futur o el seu. Jesús amb molta paciència torna a ensenyar els deixebles, indicant-los el camí que han de seguir i, per tant, allò que han de demanar. Com un bon mestre accepta la seva ambició, però la situa en el vessant oposat, reverteix la sol·licitud: "qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor". És el camí contrari al del món, el camí contrari al que també nosaltres instintivament busquem. Jesús, amb la seva vida, ens mostra la "diversitat" d'estil de vida del món i del narcisisme que està enverinant la societat: "...com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per tothom". S'ho demana a si mateix i a qualsevol que vulgui seguir-lo. És el camí cap a la Pasqua de resurrecció. Un camí que passa per la creu.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
