Memòria de Shabbaz Bhatti, ministre de les minories a Pakistan, cristià, mort el 2011 pels terroristes pel seu compromís en la recerca de la pau i el diàleg. Llegir més
Memòria de Shabbaz Bhatti, ministre de les minories a Pakistan, cristià, mort el 2011 pels terroristes pel seu compromís en la recerca de la pau i el diàleg.
Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Mateu 23,1-12
Aleshores Jesús s'adreçà a la gent i als seus deixebles i digué:
-Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de "rabí", o sigui "mestre".
"Però vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El passatge evangèlic consta de dues parts, en la primera Jesús es dirigeix als mestres de la Llei i als fariseus amb un discurs molt contundent. Els acusa de no ser els autèntics pastors del poble del Senyor. Amb la seva conducta contradiuen la fe que professen, imposant a la gent "càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit". Ho fan tot per fer-se veure. Els agrada allargar les filactèries però no duen a la pràctica el seu contingut. Les filactèries eren petits rotlles de pergamí amb escrits d'algun passatge bíblic, que es duien lligats al braç esquerra o al front. L'origen de les filactèries és suggestiva: la paraula de Déu havia de ser recordada (el front) i portada a la pràctica (el braç). Pels fariseus però, era només una pràctica externa. Jesús afegeix que "s'allarguen les borles del mantell", és a dir les trenetes de teixit guarnides d'un cordonet lila i blau col·locades als quatre angles de la vestimenta externa, però no vivien el que significaven. Està escrit: "Així, en veure aquest serrell, us recordareu de tots els meus manaments" (Nm 15,39). També Jesús les portava. Els fariseus els allargaven sense créixer, però, en misericòrdia. Per això Jesús diu a la multitud que facin el que diuen però no el que fan. Fa una reflexió semblant sobre la seva tendència a buscar els primers llocs en els banquets i els primers seients en les sinagogues. En la segona part del passatge Jesús polemitza contra els títols "acadèmics" i oficials que escribes i sacerdots exigien pel poble i pels deixebles. Entre aquests Jesús destaca el més notable, "rabbí" o sigui "mestre". Jesús afirma la primacia absoluta de la Paraula de Déu. Tots els creients s'hi han de sotmetre: l'han d'acollir amb fe, comunicar-la amb generositat i viure-la amb fonament sempre i a tot arreu. La paternitat de Déu sobre la nostra vida brolla de la paternitat de l'Evangeli. Descobrirem que l'autèntica joia i l'autèntica grandesa consisteixen en ser servidors de la Paraula de Déu: en escoltar-la amb fe i en comunicar-la a tothom fins als extrems de la terra. A imitació de Jesús que és pacífic i humil de cor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
