LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

II de Quaresma Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Diumenge 28 de febrer

II de Quaresma


Primera Lectura

Gènesi 22,1-2.9-13.15-18

Després d'aquests fets, Déu va posar a prova Abraham i li digué:
-Abraham!
Ell li va respondre:
-Aquí em tens.
Déu li va dir:
-Pren Isaac, el teu fill únic, que tant estimes, i vés-te'n al país de Morià. Allà, a dalt de la muntanya que jo t'indicaré, ofereix-me'l en holocaust.
Arribats a l'indret que Déu li havia indicat, Abraham hi va aixecar un altar i va apilar-hi la llenya. Després va lligar el seu fill Isaac i el posà a l'altar, damunt la llenya. Llavors Abraham allargà la mà i agafà el ganivet per degollar el seu fill. Però l'àngel del Senyor el va cridar des del cel:
-Abraham, Abraham!
Ell li va respondre:
-Aquí em tens.
L'àngel li va dir:
-No aixequis la mà contra el noi, no li facis res. Ara sé que reverencies Déu, tu que no li has refusat el teu fill únic.
Abraham va alçar els ulls i veié un moltó agafat per les banyes a uns matolls. Hi va anar, el va prendre i l'oferí en holocaust en comptes del seu fill. L'àngel del Senyor va cridar Abraham des del cel per segona vegada:
-Ho dic jo, el Senyor: ja que has fet això, ja que no m'has refusat el teu fill únic, juro per mi mateix que t'ompliré de benediccions i faré que la teva descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar. Els teus descendents posseiran les ciutats dels seus enemics. Tots els pobles de la terra es valdran del nom de la teva descendència per a beneir-se, perquè has obeït el que jo t'havia manat.

Salm responsorial

Salm 115 (116 B)

Antífona

Senyor, t’oferiré una víctima d’acció de gràcies.

- Em sento ple de fe, tot i que deia:
«Que en sóc, de dissortat!»;

- tot i que deia, veient-me perdut:
«Els homes, tots enganyen.»

- Com podria retornar al Senyor
tot el bé que m’ha fet?

- Invocant el seu nom, alçaré el calze
per celebrar la salvació.

- Compliré les meves prometences al Senyor,
ho faré davant tot el seu poble.

- Als ulls del Senyor és preciosa
la mort dels seus fidels.

= Ah, Senyor, sóc el teu servent, †
servent teu i fill de la teva serventa!
Tu m’has trencat les cadenes.

- T’oferiré una víctima d’acció de gràcies
invocant el teu nom.

- Compliré el que he promès al Senyor,
ho faré davant tot el seu poble,

- als atris de la casa del Senyor,
al teu bell mig, Jerusalem.

Segona Lectura

Romans 8,31b-34

Ell, que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres, com no ens ho donarà tot juntament amb ell? Qui s'alçarà per acusar els elegits de Déu, si Déu mateix els fa justos? Qui gosarà condemnar-los, si Jesucrist mateix va morir, més encara, va ressuscitar, està a la dreta de Déu i intercedeix per nosaltres?

Lectura de l'Evangeli

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Marc 9,2-10

Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan i se'ls endugué a part tots sols dalt d'una muntanya alta. Allí es transfigurà davant d'ells: els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Llavors se'ls va aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús:
-Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.
No sabia pas què deia, d'esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els anà cobrint, i del núvol va sortir una veu:
-Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.
Però de sobte, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.
Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules, però discutien entre ells què volia dir això de "ressuscitar d'entre els morts".

 

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Homilia

La litúrgia d'aquest segon diumenge és presidida per dues muntanyes que s'alcen, fascinants i tremendes, davant la nostra vida quotidiana. La muntanya de Morià i la muntanya del Tabor: la muntanya de la prova d'Abraham i la muntanya de la transfiguració de Jesús. El llibre del Gènesi, ens presenta el viatge de tres dies afrontat pel patriarca bíblic cap al cim de la prova: el paradigma de cada itinerari de fe i del camí quaresmal. Abraham ha de renunciar a la seva paternitat per confiar únicament en la Paraula de Déu. No és el fill, Isaac, qui li assegura la posteritat, sinó la Paraula del Senyor. Déu el posa a prova fent-li veure clarament la possibilitat de la desaparició de la seva descendència. Després de la prova, Abraham rep Isaac no com a fill de la seva carn, sinó de la promesa divina. Ell, que havia renunciat a Isaac, el retroba ple d'alegria, de la mateixa manera que el pare misericordiós de la paràbola evangèlica s'omple de joia en retrobar el fill pròdig que "era mort i ha tornat a la vida". Abraham rep Isaac com el retornat per Déu, donant-nos un exemple de fe que el portarà a ser venerat per les futures generacions de jueus, cristians i musulmans, com a "Pare de tots els creients". Que la fe d'Abraham ens acompanyi en el nostre pelegrinar de cada dia!
La muntanya de la Transfiguració, que més tard la tradició identificarà amb el Tabor, s'erigeix com el punt culminant de la vida de Jesús amb els deixebles. El Senyor ens pren i ens porta amb ell a la muntanya, com ho va fer amb els seus tres amics, per compartir amb ell l'experiència de la comunió íntima amb el Pare; una experiència tan profunda que va transfigurar el seu rostre, el seu cos i fins i tot la seva roba. A vegades ens oblidem que ell també va tenir el seu itinerari espiritual. Jesús va experimentar l'ascensió a la muntanya, com Abraham, com Moisès, com Elies i com cada creient. Va sentir la necessitat de pujar a la muntanya, la necessitat de trobar-se amb el Pare. El Tabor va ser un d'aquests moments.
Podem veure la muntanya de la Transfiguració també en la litúrgia dominical, a la qual tots estem cridats a participar per viure, units amb Jesús, el moment culminant de la comunió amb Déu. Durant la Santa Litúrgia podem repetir les mateixes paraules de Pere: "Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes...". Jesús és donat a la comunitat cristiana, a cada creient, amb ell n'hi ha prou. Només Ell és el tresor, la riquesa, la raó de la nostra vida i de la vida de l'Església. De fet, la cabana que Pere volia construir amb les seves pròpies mans, ja l'havia construïda Déu mateix quan "la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres" (Jn 1,14). En cada litúrgia aquella tenda de Déu ens hostatja novament. Deia sant Tomás, a propòsit de l'Eucaristia: és la drassana on es construeix l'Església.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.