Memòria de la mort de Gandhi, assassinat el 1948 a Nova Delhi. Amb ell recordem tots els qui, en nom de la no violència, treballen per la pau. Llegir més
Memòria de la mort de Gandhi, assassinat el 1948 a Nova Delhi. Amb ell recordem tots els qui, en nom de la no violència, treballen per la pau.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 4,35-41
Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles:
-Passem a l'altra riba.
Deixaren, doncs, la gent i se'l van endur en la mateixa barca on es trobava. L'acompanyaven altres barques. Tot d'una es va aixecar un gran temporal de vent, i les onades es precipitaven dins la barca fins al punt que ja l'omplien. Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen:
-Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?
Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l'aigua:
-Silenci! Calla!
Llavors el vent va parar i arribà una gran bonança. Jesús els digué:
-Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?
Ells van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre:
-Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?
(Mt 8,28-34; Lc 8,26-39)
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Evangeli de Marc continua presentant-nos Jesús que camina pels camins dels homes. En ell hi ha la urgència de comunicar l'Evangeli a tots els homes. Per això no es queda sempre en un mateix lloc encara que sigui segur i estable. Diu als deixebles: "passem a l'altra riba". L'altra riba en l'Evangeli de Marc representa el món dels pagans, d'aquells que estan allunyats de la fe en el Déu d'Israel. Els deixebles no hi haurien anat sols, els passava el mateix que a nosaltres que ens resulta difícil anar cap els que creiem distants o no aptes per acollir l'Evangeli de Jesús. Tots coneixem la temptació de tancar-nos en els horitzons per a nosaltres habituals, segurs, càlids. Jesús ens eixampla el cor i la ment des de l'inici. Hi ha un desig gran d'universalitat que Jesús comunica als deixebles i que, al llarg dels segles, es manifesta amb més o menys intensitat. Avui dia, en un món globalitzat que ha descobert de manera dramàtica la pròpia fragilitat, aquesta urgència és encara més evident. La globalització, que ens havia portat a acceptar un desenvolupament sense sentit i generador de grans desigualtats, cal que s'impregni d'una solidaritat efectiva de cara a un desenvolupament que no deixi ningú enrere. Mai com ara ha estat tan necessari que el món sencer "passem a l'altra riba", la de la fraternitat, de la solidaritat entre els pobles. I els cristians tenen una feina a fer en aquest horitzó. Se'ns demana d'acollir la invitació de Jesús tal com la van rebre els primers deixebles. Marc escriu: "Deixaren, doncs, la gent i se'l van endur en la mateixa barca on es trobava". Durant la travessia, com acostuma a passar en el llac, es desencadena la tempesta. És fàcil llegir en aquesta anotació de l'evangelista les moltes tempestes de la vida, les moltes tragèdies de l'existència, no precisament les nostres insignificants agitacions psicològiques que de manera egoista interpretem com a tempestes. En el crit dels apòstols sentim el ressò dels pobles destrossats per la guerra i per la injustícia, i el de tants homes i dones que veuen com la seva existència és trasbalsada per les onades adverses del mal. Aquest crit recull també la impotència i la resignació de qui, malmès per les tempestes de la vida, creu que el Senyor és lluny, dorm i no vetlla pels qui té al seu costat. El papa Francesc ha fet seu aquest crit durant la pandèmia del coronavirus i l'ha adreçat al Senyor en una plaça de sant Pere buida. Amb ell, nosaltres recollim el crit dels qui pateixen i el transformem en pregària al Senyor perquè, com en aquella ocasió, s'alci, amonesti els vents i digui al mar: "Silenci! Calla!" Els homes i les dones colpits durament pel mal podran passar a l'altra riba, la riba de la pau.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
