Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 1,40-45
Un leprós el vingué a trobar i, agenollat, li suplicava:
-Si vols, em pots purificar.
Jesús, compadit, va estendre la mà, el tocà i li digué:
-Ho vull, queda pur.
A l'instant la lepra el va deixar i quedà pur. Tot seguit Jesús el va fer marxar, després d'advertir-lo severament. Li digué:
-Vigila de no dir res a ningú. Vés només a fer-te examinar pel sacerdot i ofereix per la teva purificació el que va ordenar Moisès: això els servirà de prova.
Però ell, així que se n'anà, començà de pregonar la nova i escampar-la pertot arreu, de manera que Jesús ja no podia entrar obertament en cap població, sinó que es quedava a fora, en llocs despoblats. I la gent venia a trobar-lo de tot arreu.
(Mt 9,1-8; Lc 5,17-26)
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús continuava predicant la vinguda del Regne de Déu i guaria moltes malalties. Un dia un leprós el va anar a trobar. Com és sabut, els leprosos eren condemnats a la marginalitat, el màxim que podien esperar era rebre alguna almoina. Aquest malalt, en sentir el que Jesús feia, no es va resignar. Es volia guarir. I, passant per damunt les prescripcions que li prohibien l'entrada a un lloc habitat, va arribar davant de Jesús. Pensava que el jove profeta el podia ajudar. Jesús, sense fer cas de les normes que obligaven a mantenir-se a distància dels leprosos per por al contagi, se li va acostar. En aquell leprós hi veiem cada malalt que encara avui no té cap esperança de guarició i és allunyat dels homes per por al contagi. De vegades no es tracta només de persones sinó de pobles sencers exclosos del desenvolupament al que tots tenen dret. El leprós s'agenolla davant Jesús i demana la guarició: "Si vols, em pots purificar", li diu. Jesús, en veure'l, se'n va "compadir". Va escoltar el seu crit i va tocar amb la mà aquell leprós que segons la llei havia de ser intocable. A nosaltres, que hem prestat molta atenció a les normes estrictes de distanciament per evitar contagis durant la pandèmia, aquesta pàgina de l'Evangeli ens suggereix que "tocar amb la mà" indica el compromís de recuperar de totes les maneres possibles -sense córrer riscos innecessaris- el sentit del vincle, de la proximitat, de l'afecte que es pot i s'ha de transmetre perquè l'isolament no sigui solitud. Jesús, amb el gest i la consegüent guarició, retorna la dignitat al cos ferit del leprós i el dret a habitar amb els altres sense ser discriminat. L'amor de Jesús per ell és realment molt gran. I potser per evitar de ser perseguit per haver violat el precepte, l'adverteix de no dir res a ningú, a excepció de presentar-se als sacerdots i oferir el que era prescrit. Però l'home, ple d'alegria, no es va abstenir d'escampar la notícia, i va comunicar obertament la joia desbordant que sentia. El miracle narrat per Marc ens demana a tots nosaltres, a les comunitats cristianes d'avui, d'escoltar el crit dels pobres com l'escoltava Jesús i, amb la seva ajuda, "obrar" miracles que, com ell feia, retornen la dignitat i porten l'alegria als malalts i als pobres.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
