Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 1,29-39
Tan bon punt sortiren de la sinagoga, anaren a casa de Simó i Andreu, acompanyats de Jaume i Joan. La sogra de Simó era al llit amb febre, i de seguida ho digueren a Jesús. Llavors ell s'hi acostà i, agafant-la per la mà, la va fer aixecar. La febre va deixar-la, i ella es posà a servir-los.
Al vespre, quan el sol s'havia post, li anaven portant tots els malalts i els endimoniats. Tota la població s'havia aplegat davant la porta. Ell va curar molts malalts que patien diverses malalties; també va treure molts dimonis i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.
(Lc 4,42-44)
De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant.
Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo. Quan el van trobar li digueren:
-Tothom et busca.
Ell els diu:
-Anem a altres llocs, als pobles veïns, que també allí vull predicar-hi; és per això que he vingut.
I anà per tot Galilea, predicant a les seves sinagogues i traient els dimonis.
(Mt 8,1-4; Lc 5,12-16)
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Evangeli descriu la intensa activitat de Jesús a Cafarnaüm, en el transcurs de dos dies consecutius. Ara ja no va sol com abans. Ha decidit estar-se a casa de Simó amb el grup de deixebles que ha reunit. Amb ells forma una petita família. Un dia, entrant a casa, li diuen que l'anciana sogra de Pere és al llit amb febre. Jesús se li acosta, l'agafa per la mà i la fa alçar del llit, guarint-la de la malaltia. La guarició d'aquella anciana és una lliçó que hem d'aprendre, tenint en compte que avui dia el nombre de persones grans ha crescut considerablement i, en no poques ocasions, són apartades i abandonades. Hem d'agafar-les per la mà i ajudar-les a aixecar-se, a servir encara a la comunitat. Tot seguit l'evangelista descriu una escena commovedora: davant la porta d'aquella casa es reuneixen "tots els malalts i endimoniats" de Cafarnaüm. "Tota la població s'havia aplegat davant la porta", diu. És una escena que interroga les nostres comunitats cristianes, les nostres esglésies, i també els nostres cors. Molts pobres i malalts són deixats sols. Jesús ensenya quin ha de ser el comportament dels cristians: va sortir de la casa i "va curar molts malalts que patien diverses malalties". No diu tots, sinó molts, com si volgués remarcar que la ferida per tants malalts que no aconseguim ajudar encara resta oberta. Passada la tarda i la nit, Jesús es lleva de bon matí i se'n va a un lloc apartat a pregar. Comença la jornada amb la pregària, en un lloc tranquil, allunyat de la confusió. En el silenci troba el Pare del cel. La pregària no és només l'inici temporal de la jornada, n'és el fonament. I ho ha de ser igualment pels deixebles. Quan aquests dirigeixen la ment i el cor a Déu, comença el temps nou del Regne del cel. Per això, als deixebles que volien mantenir-lo en el territori, Jesús els diu que es necessari eixamplar el cor fins als extrems de la terra. Jesús no es queda en el lloc habitual, va a tot arreu on hi ha necessitat de salvació.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
