Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 1,14-20
Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. Deia:
-S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova.
(Mt 4,18-22; Lc 5,1-11)
Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els digué:
-Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes.
Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir.
Una mica més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan, que eren a la barca repassant les xarxes, i tot seguit els va cridar. Ells deixaren el seu pare Zebedeu a la barca amb els jornalers i se n'anaren amb Jesús.
(Lc 4,31-37)
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Evangeli de Marc és el primer que ha estat escrit i comença, a diferència dels altres dos sinòptics, directament amb la narració de la vida pública de Jesús. Ahir la litúrgia ens va portat a celebrar la memòria del Baptisme de Jesús. Avui ens mostra l'inici de la seva predicació. Marc explica que Jesús es queda a Galilea després que Joan hagi estat "arrestat". Jesús, en aquest moment, decideix començar a recórrer els camins de la seva terra per anunciar a tots la "bona notícia". És la primera vegada que apareix el terme "Evangeli" que significa "bona notícia". No és una paraula abstracta que, una vegada pronunciada, s'esvaeix en la boira de la desmemòria dels homes. L'Evangeli és Jesús mateix. Ell és la bona notícia que ha de ser acollida amb fe i comunicada als homes, perquè confiïn a ell la seva vida. Jesús, a través de les paraules i de les seves obres, demostra que el regne de l'amor és ja enmig dels homes. I amb ell comença una nova història d'amor i d'amistat en l'experiència humana. Aquesta és la "bona notícia" que esperava el poble d'Israel. La història de la predicació cristiana dóna els primers passos vora el mar de Galilea, quan Jesús veu Simó i Andreu, dos germans pescadors, i els diu: "Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes". Tots dos, si bé estaven ocupats en tirar les xarxes, van acollir la seva invitació i el van seguir. És el paradigma de la història dels deixebles de tots els temps. En efecte, en cada generació, i també en la nostra, el Senyor passa i crida els homes i les dones a seguir-lo perquè siguin pescadors d'homes. No estem cridats a restar entre nosaltres, ni tan sols a assolir un objectiu individual. Jesús crida als deixebles per comunicar l'amor de Déu fins als confins de la terra.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
