Memòria de sant Joan Damascè, Pare de l'Església i monjo, que va viure a Damasc el segle VIII. Va distribuir els seus béns als pobres i va entrar a la laura de San Sabes, prop de Jerusalem. Pregària pels cristians de Síria. Llegir més
Memòria de sant Joan Damascè, Pare de l'Església i monjo, que va viure a Damasc el segle VIII. Va distribuir els seus béns als pobres i va entrar a la laura de San Sabes, prop de Jerusalem. Pregària pels cristians de Síria.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 9,27-31
Mentre Jesús se n'anava d'allà, dos cecs el seguien tot cridant:
-Fill de David, tingues pietat de nosaltres!
Quan va arribar a casa, els cecs l'anaren a trobar. Jesús els preguntà:
-¿Creieu que ho puc fer, això?
Li responen:
-Sí que ho creiem, Senyor.
Llavors els va tocar els ulls dient:
-Que es faci segons la vostra fe.
I els ulls se'ls van obrir. Jesús els advertí severament:
-Mireu que ningú no ho sàpiga.
Però ells, així que van sortir, escamparen la seva fama per tota aquella regió.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús, quan surt de casa del cap de la sinagoga, es seguit per dos cecs que li adrecen una senzilla pregària: "Fill de David, tingues pietat de nosaltres!" És una invocació que trobem sovint a l'Evangeli. I l'Església ens la fa repetir a l'inici de cada missa: "Senyor, tingueu pietat!" Davant la grandesa del Senyor aquesta és la primera i la més important pregària que li podem adreçar: som pobres mendicants d'amor. Jesús, ja arribat a casa, acull els dos cecs i parla amb ells. La guarició no és una pràctica màgica ni és el resultat de ritus o de pràctiques esotèriques. La guarició es realitza sempre en el si d'una relació personal amb Jesús: és necessari trobar-se amb el seus ulls, amb el seu cor, vincular-se a ell amb confiança. Per aquest motiu, Jesús pregunta als dos cecs: "Creieu que ho puc fer, això?" És la pregunta de la fe, de la confiança en ell. Sense la relació personal, directa, de confiança, no és possible cap guarició. Quan els dos cecs responen afirmativament a la demanda, Jesús els diu "Que es faci segons la vostra fe". I els ulls de tots dos es van obrir. Hi ha una relació proporcional directa entre la fe i la guarició. El conegut teòleg protestant del segle passat Karl Barth tenia raó: "Déu no actua de la mateixa manera si preguem o no preguem". És un ensenyament preciós. La pregària és la primera obra del creient. Amb ella qui prega s'abandona al Senyor, que escolta i concedeix el que se li demana.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
