Memòria de sant Francesc Xavier, jesuïta del segle XVI, missioner a l'Índia i al Japó. Llegir més
Memòria de sant Francesc Xavier, jesuïta del segle XVI, missioner a l'Índia i al Japó.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 7,21.24-27
"No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. "Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa.
(Mc 1,22; Lc 4,32)
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús està a punt d'acabar el Sermó de la Muntanya i compara qui escolta les seves paraules i les posa en pràctica amb qui només es limita a escoltar-les. Jesús adverteix clarament que aquestes paraules no són una exhortació moral sinó un "fonament", en el sentit que fonamenten la vida nova del deixeble. L'Evangeli és la veritat, la substància, la realitat més sòlida per viure. Podríem dir que en un món cada cop més líquid, a mercè de sentiments individualistes, les paraules evangèliques són la veritable roca sobre la qual construir la pròpia vida, la de la comunitat i la de la societat mateixa. Jesús proposa dues imatges oposades: "Tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca", en canvi "tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra". L'ensenyament continua: va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquelles dues cases. Jesús es refereix a les tempestes de la vida: les temptacions que ens assalten, les dificultats que s'abaten sobre nosaltres, els problemes que ens assetgen, i tantes altres coses. Podríem dir que en la tempesta de la pandèmia i en la incertesa sobre el futur, la casa construïda sobre la roca, és a dir una vida viscuda en la fidelitat a l'Evangeli i a l'amor, es manté ferma; en canvi l'altra, la casa construïda sobre la sorra, s'ensorra inexorablement. I ¿què és la sorra sinó els innombrables granets de vicis, de defectes, d'instints -tots mínims- que omplen el cor i la ment, tornant buida i banal la nostra vida?
La Paraula de Déu és, doncs, el fonament: estabilitza la casa i la il·lumina perquè estigui al servei de l'Evangeli i de tots, particularment dels pobres.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
