Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Apocalipsi 22,1-7
L'àngel em va mostrar també el riu de l'aigua de la vida, transparent com el cristall, que naixia del tron de Déu i de l'Anyell. Al mig de la plaça de la ciutat, amb el riu a banda i banda, hi ha l'arbre de la vida, que fa fruit dotze vegades; cada mes dóna el seu fruit, i les seves fulles serveixen per a guarir els pobles. A la ciutat no hi haurà res de maleït. Hi tindran el seu tron Déu i l'Anyell. Els seus servents l'adoraran, el veuran cara a cara i portaran el nom d'ell escrit al front. La nit ja no existirà, no caldrà la llum dels gresols ni la llum del sol: el Senyor Déu els il·luminarà, i regnaran pels segles dels segles.
Després l'àngel em va dir:
-Les paraules que has sentit són certes i veritables. El Senyor Déu, que inspira els profetes, ha enviat el seu àngel per fer conèixer als seus servents allò que aviat s'ha de complir. "Vinc de seguida." Feliços els qui fan cas de les paraules de la profecia que hi ha en aquest llibre!
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan contempla "el riu de l'aigua de la vida": és el riu de l'Edèn (Gn 2,19), el que Ezequiel havia vist sortir del Temple (41.7) i Zacaries havia profetitzat (14,8). Jesús l'havia anunciat quan va dir a la samaritana: "el qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna" (Jn 4,14). Joan, que sens dubte recorda aquestes paraules de Jesús, veu ara amb els seus propis ulls la font d'aigua que brolla per a l'eternitat. El riu d'aigua viva naixia del tron ??de Déu i de l'Anyell. Al seu voltant s'apleguen tots els salvats per celebrar la litúrgia perenne d'adoració. Es realitza finalment la benaurança de Jesús: "Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu" (Mt 5,8). Aquesta era la gran esperança proclamada tant per Pau com pel mateix Joan: "Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. ... Sabem que, quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és" (1Co 13,12; 1Jn 3,2). Consagrats a ell per sempre ("portaran el nom d'ell escrit al front"), els justos són davant Déu en la joia d'un trobament que res ja no podrà destruir mai més. Més endavant, al mig de la plaça de la ciutat Joan veu "l'arbre de la vida". És l'arbre que va ser ocasió de pecat per als primers pares, i que ara és font de vida per als elegits de Déu. És l'arbre de Crist, la seva creu, que ja no és signe de mort sinó de vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
