Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Apocalipsi 14,1-3.4-5
Després vaig veure l'Anyell dret dalt la muntanya de Sió, i amb ell hi havia els cent quaranta-quatre mil que portaven escrits al front el nom de l'Anyell i el nom del seu Pare, i vaig sentir del cel una veu que era com el bramul de les onades, com el retruny d'un gran tro; la veu que vaig sentir era semblant al so dels qui s'acompanyen amb la cítara. Cantaven un càntic nou davant el tron i davant els quatre vivents i els ancians. I ningú no podia aprendre aquell càntic fora dels cent quaranta-quatre mil que havien estat rescatats de la terra. Aquests són els qui no s'han tacat amb cap dona: són verges. Han estat rescatats d'entre els homes com a primícies per a Déu i per a l'Anyell, i segueixen l'Anyell arreu on va. En els seus llavis no s'ha trobat l'engany: són irreprensibles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Després de la visió de les dues bèsties, Joan en té una tercera: dret, gloriós, sobre la muntanya de Sió s'alça gloriosament l'Anyell-Crist, que torna plenament a l'escenari. En el seu simbolisme, l'Anyell indica la docilitat i expressa un destí sacrificial pasqual. És, per tant, el signe adequat per Crist, per la seva mort a la creu (és "immolat"), però també per la seva glòria pasqual. És presentat "dret" sobre la muntanya del temple: l'estar dret és signe de victòria i de glòria. Sió es converteix en el punt de trobada de tota la comunitat redimida per la sang de l'Anyell. Pels vessants d'aquest turó va pujant el nombrós seguici dels elegits, dels justos, dels màrtirs. El contrast amb el seguici anterior dels seguidors de la bèstia és evident: aquells portaven la marca de l'esclavitud i de la violència, en canvi aquests porten el segell de Déu i de Crist. Per molt que el mal s'esforci contra els creients, en cap cas és capaç de separar-los de Déu. Els cent quaranta-quatre mil, més que representar la comunitat que ha arribat al cel, representen els creients que encara estan exposats als atacs de l'enemic. Són els cristians fidels a l'escolta de l'Evangeli, perseverants en el seguiment del Senyor "allà on va", fins a la mort, fins al martiri. Ells són els "rescatats de la terra", són per tant propietat i possessió del Senyor: són "verges", és a dir, no han estat contaminats pels ídols d'aquest món (la fornicació és sempre símbol de la idolatria). Aquests, diu l'apòstol, "han estat rescatats d'entre els homes com a primícies per a Déu i per a l'Anyell". No seran abandonats al destí cec d'aquest món, porten escrit al front el nom de Déu i de l'Anyell, no el de la bèstia. Ells, i només ells, poden aprendre el càntic que baixa del cel (la comunió amb Déu i els sants) i unir-se en la lloança al Senyor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
