Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Efesis 6,10-20
Finalment, deixeu-vos enrobustir pel Senyor i per la seva força poderosa. Revestiu-vos amb l'armadura que Déu us dóna per a poder fer front als atacs astuts del diable. Perquè no ens toca de lluitar contra realitats humanes, sinó contra les potències i les autoritats, contra els qui dominen aquest món de tenebres, contra els esperits malignes que són a les regions celestials. Poseu-vos l'armadura que Déu us dóna i així, en aquell dia dolent, sereu capaços de resistir i de mantenir-vos ferms fins a la fi. Estigueu a punt, doncs! Poseu-vos el cinturó de la veritat, revestiu-vos amb la cuirassa de la justícia, estigueu ben calçats, a punt per a anunciar l'evangeli de la pau. Poseu-vos sobretot l'escut de la fe, capaç d'apagar tots els dards encesos del Maligne. Preneu el casc de la salvació, i l'espasa de l'Esperit, que és la paraula de Déu.
Pregueu en tota ocasió, moguts per l'Esperit, amb oracions i súpliques; vetlleu amb constància intercedint a favor de tot el poble sant i a favor meu, perquè em vinguin als llavis paraules valentes per a fer conèixer el misteri de l'evangeli, del qual sóc un ambaixador encadenat. Pregueu perquè en parli amb valentia, tal com és la meva obligació.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau, al final de la carta, es dirigeix als efesis i els diu que la vida cristiana és combat. És tracta d'una lluita difícil i dura perquè es lliura contra poders amenaçants i insidiosos: és el rostre múltiple del mal que es manifesta de moltes maneres, en molts esdeveniments i en moltes situacions històriques. Pau parla dels "qui dominen aquest món de tenebres" i dels "esperits malignes que són a les regions celestials", forces que dominen els homes d'una manera subtil però poderosa. Això requereix portar "l'armadura de Déu", és a dir, lluitar a la manera de Déu i amb les armes que d'Ell provenen. L'apòstol ens exhorta a posar-nos el cinturó de la veritat, és a dir a tenir un coneixement profund de l'Evangeli, i a revestir-nos amb la "cuirassa de la justícia", o sigui a acollir la justificació de Déu. La descripció segueix amb la imatge del calçat militar per estar llest per a la marxa: posar-se en camí per comunicar a tothom l'Evangeli de la pau que Jesús ha obtingut sobre la creu. L'escut que protegeix el cos del soldat és la fe en el Senyor, tal com està escrit: "El Senyor és el mur que em protegeix; el meu cor confia en ell" (Sl 28,7). El casc significa la certesa de la salvació. Finalment el cristià rep de Déu l'espasa de l'Esperit, que és la Paraula de Déu: aquesta té un poder de judici, una eficàcia penetrant, una força creativa, una capacitat destructiva. És la veritable força del creient. És just pensar en la "paraula de la veritat, l'Evangeli que us salva" (1,13), que actua eficaçment no tant com una ajuda per vèncer l'enemic sinó perquè s'instauri amb la força de l'amor el Regne de Déu entre els homes. La pregària forma part també de la lluita contra el mal, sobretot la pregària insistent. Pau parla d'"oracions i súpliques" per subratllar la necessitat de la perseverança. La pregària pel "poble sant", per sostenir i defensar la vida de la comunitat, fa estar vigilant i dóna força a la comunicació de l'Evangeli. Pau demana que preguin per ell perquè -tal com diu- "Déu em posi als llavis paraules valentes per a fer conèixer el misteri de l'evangeli", és a dir, la grandesa de l'amor de Déu. La carta acaba amb un auguri de benedicció: pau i gràcia que provenen de Déu Pare i de Jesucrist, el Senyor. La salutació final és llarga i solemne: associa "l'amor" a "la pau". De fet no hi ha l'un sense l'altra. Aquestes dues dimensions sostenen, també avui, la força dels cristians.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
