Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Efesis 2,12-22
En aquell temps vivíeu separats de Crist, privats de la ciutadania d'Israel, forasters a la promesa i a les aliances. Vivíeu en el món sense esperança i sense Déu; ara, en canvi, viviu en Jesucrist. Aleshores éreu lluny, però ara la sang del Crist us ha apropat.
Ell és la nostra pau. De dos pobles n'ha fet un de sol, destruint el mur que els separava i abolint amb el seu propi cos allò que els feia enemics: la Llei amb els seus manaments i preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i, en ell, n'ha creat un de sol, la nova humanitat. Ha fet morir en ell l'enemistat i, per mitjà de la creu, els ha reconciliat tots dos amb Déu i els ha unit en un sol cos. Ell ha vingut a anunciar la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny, i la pau als qui eren a prop. Per ell, uns i altres, units en un sol Esperit, tenim accés al Pare.
Ara, doncs, ja no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu. Formeu un edifici construït sobre el fonament dels apòstols i els profetes, que té el mateix Jesucrist per pedra angular. Sobre ell, tota la construcció es va alçant harmoniosament fins a ser un temple sant gràcies al Senyor. Per ell, també vosaltres heu entrat a formar part de l'edifici, fins a ser, gràcies a l'Esperit, el lloc on Déu resideix.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'apòstol vol fer entendre als efesis l'extraordinària obra de Jesús, que trenca el mur que els va separar els uns dels altres i la consegüent unitat que s'havia creat. Convé que els pagans recordin la seva condició d'altre temps, és a dir, quan eren lluny de Déu, fora de la seva revelació. És una reflexió específica per a l'època de l'apòstol, però cadascú de nosaltres pot aplicar-la a si mateix pensant quan era lluny de Déu i de la comunió amb ell. Aquestes paraules ens fan pensar també en la situació de l'Església actualment: quantes divisions entre els cristians! I si eixamplem la mirada: quants conflictes entre els pobles de la terra! Com a creients no podem resignar-nos a la divisió, posant-nos en risc de ser-ne còmplices. Som cridats a actuar per refer la fraternitat volguda per Déu. Jesús és la pau. Per això actua per la comunió plena entre els homes. La pau no és un sentiment de benestar ni, simplement, l'absència de guerra. La pau és plenitud de la comunió, és fraternitat efectiva. Per fer-la possible Jesús ha entrat en la profunditat del conflicte fins a sofrir la mort. Amb la creu ha destruït el mur de l'egoisme que separa els homes i els ha reunit a tots en l'amor, i ha realitzat l'"home nou", l'home en el cor del qual hi habita la humanitat sencera. En el cor del creient, en efecte, es realitza la superació de tota divisió, tota frontera, tot conflicte. Per al deixeble de Jesús no hi ha enemics a combatre, sinó germans i germanes per estimar. D'aquest amor "crucificat" neix l'Església com a comunió de germans i germanes. De la creu neix a la terra una nova humanitat: la comunitat dels creients. A ella li és confiada l'acompliment de la reconciliació allà on hi ha divisió i separació.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
