LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

XXVII del temps ordinari
XXVII del tempo ordinari
Festa de sant Francesc d'Assís (+1226). Record de la dedicació de la capella de Primavalle, primer lloc de pregària de la Comunitat de Sant Egidi a la perifèria de Roma. El 4 d'octubre de 1992, a Roma es va signar l'acord de pau que posava fi a la guerra a Moçambic. Pregària per tots els qui treballen per la pau.
Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Diumenge 4 de octubre

XXVII del temps ordinari
XXVII del tempo ordinari
Festa de sant Francesc d'Assís (+1226). Record de la dedicació de la capella de Primavalle, primer lloc de pregària de la Comunitat de Sant Egidi a la perifèria de Roma. El 4 d'octubre de 1992, a Roma es va signar l'acord de pau que posava fi a la guerra a Moçambic. Pregària per tots els qui treballen per la pau.


Primera Lectura

Isaïes 5,1-7

Deixeu-me cantar una cançó en nom del meu amic. És la cançó del meu amic i de la seva vinya:
El meu estimat tenia una vinya
en un turó molt fèrtil.
Va remoure la terra, tragué les pedres
i va plantar-hi ceps triats.
Al bell mig hi construí una torre de guàrdia
i va excavar-hi un cup.
N'esperava bon raïm,
però ha sortit agre.
Doncs bé, gent de Judà i Jerusalem,
feu de jutges entre jo i la meva vinya.
Què més podia fer que no li hagi fet?
N'esperava bon raïm;
per què surt agre?
Ara, doncs, us faig saber
què faré amb la meva vinya:
n'ensorraré la paret perquè la puguin esbrotar;
li derrocaré la tanca i que la gent la trepitgi.
La convertiré en terra erma:
no l'esporgaran ni la cavaran,
hi creixeran espines i esbarzers.
Manaré als núvols
que no li donin mai més pluja.
La vinya del Senyor de l'univers sou vosaltres, poble d'Israel.
Vosaltres, gent de Judà, éreu la seva plantació predilecta.
El Senyor n'esperava justícia, i pertot veu injustícies;
volia misericòrdia, i tot són misèries.

Salm responsorial

Salm 79 (80)

Antífona

Senyor, fes-nos veure la llum de la teva mirada i serem salvats.

- Pastor d’Israel, escolta,
tu que guies els de Josep com un ramat;

- tu que tens querubins per carrossa,
resplendeix davant d’Efraïm, de Benjamí i de Manassès.

- Desvetlla el teu poder,
vine a salvar-nos.

= Déu de l’univers, renova’ns, †
fes-nos veure la llum de la teva mirada
i serem salvats.

= Senyor, Déu de l’univers, †
fins quan estaràs irritat
mentre el teu poble et suplica?

- Ha de menjar amb llàgrimes el pa,
ha de beure a glops els seus plors.

- Ens has deixat a les disputes dels veïns;
els enemics es riuen de nosaltres.

= Déu de l’univers, renova’ns, †
fes-nos veure la llum de la teva mirada
i serem salvats.

- Una vinya vas portar d’Egipte;
per plantar-la, tragueres els nadius.

- Li havies deixat el terreny net,
va arrelar-hi, va omplir tot el país.

- La seva ombra cobria les muntanyes,
el seu brancatge, els cedres més alts;

- els seus sarments s’estenien fins al mar,
els seus rebrots, fins al Gran Riu.

- Com és que has derrocat la seva tanca
perquè en prenguin el raïm els vianants?

- Hi entren els senglars a devastar-la
i les malures dels camps la devoren.

- Déu de l’univers, torna,
esguarda des del cel i mira,

= vine a visitar aquesta vinya, †
el rebrot que la teva mà havia plantat,
el fill que havies enfortit.

- Una mirada teva d’amenaça,
i ni rastre quedarà dels qui la tallen i la cremen.

= Que la teva mà reposi †
sobre l’home que hi ha a la teva dreta,
el fill d’home a qui tu dónes la força.

- No ens apartarem mai més de tu;
dóna’ns la vida i invocarem el teu nom.

= Senyor, Déu de l’univers, renova’ns, †
fes-nos veure la llum de la teva mirada
i serem salvats.

Segona Lectura

Filipencs 4,6-9

No us inquieteu per res. En tota ocasió acudiu a la pregària i a la súplica i presenteu a Déu les vostres peticions acompanyades d'acció de gràcies. I la pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist.
Finalment, germans, interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, just, pur, amable, lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d'elogi. Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit. I el Déu de la pau serà amb vosaltres.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Mateu 21,33-43

"Escolteu una altra paràbola: Hi havia un propietari que va plantar una vinya, la va envoltar d'una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se'n va anar lluny. Quan s'acostava el temps de la verema, envià els seus servents als vinyaters per rebre'n els fruits que li corresponien; però els vinyaters van agafar els servents, i a l'un el van apallissar, a l'altre el van matar, i a l'altre van apedregar-lo. Novament els envià altres servents, més nombrosos que els primers, però els van tractar igual. Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: "Al meu fill, el respectaran." Però els vinyaters, en veure el fill, es digueren entre ells: "Aquest és l'hereu: vinga, matem-lo i quedem-nos la seva heretat." L'agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar.
"Quan vingui l'amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?
Li responen:
-Farà morir de mala manera aquells mals homes i arrendarà la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits al seu temps.
Jesús els diu:
-¿No heu llegit mai allò que diu l'Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen?
"Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

"La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen". Jesús recorda que Déu té una predilecció per allò que els homes "descarten", pel que no consideren important o valuós. I això és el que sant Francesc, la festa del qual celebrem avui, va entendre a San Damià, quan va sentir la veu del crucificat que el cridava a restaurar casa seva. Casa seva era el lloc, l'església, però també la vida de la gent. I quanta gent no continua sent descartada avui dia! Considerada inútil, convertida en una càrrega, quin valor té la seva vida? Així és també per a la Paraula de Déu, que avui celebrem d'una manera especial, moltes vegades oblidada entre tantes paraules buides i inútils, però qui construeix casa seva, és a dir, la seva vida, sobre aquesta paraula, la construeix sobre roca!
És Jesús, el seu Evangeli, que fa la vida valuosa. La nostra vida és estimada com la vinya de la qual ens parla l'escriptura. Hi havia un propietari -diu Jesús- que "va plantar una vinya, la va envoltar d'una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia". Aquestes paraules recullen la "cançó de la vinya" del profeta Isaïes que expressa l'amor de Déu per la seva vinya, que és el seu poble, però també tota la humanitat i la vida de cadascun de nosaltres. És el Senyor qui planta, conrea i té cura de la seva vinya. Hi ha en Déu una expectativa pels fruits de la vinya, i aquests fruits són la pau i la justícia que aquest món espera. Però massa sovint s'aixequen de la terra els crits dels oprimits i el vessament de sang. La paràbola de Jesús explica què passa a la vinya del món, de quina manera l'amor de Déu no és correspost. És la història dels vinyaters que, en el moment de la collita, agafen els servents enviats pel propietari per recollir els fruits de la vinya i els colpegen fins a matar-los. El relat va avançant en un crescendo d'avarícia i de violència. Com més el propietari té cura de la seva vinya, més creix l'hostilitat dels vinyaters. Què és el que passa en realitat? Passa que ells consideren la vinya com a propietat seva i comencen a viure-hi buscant només el propi interès. A partir d'una actitud com aquesta neix la violència, que veiem tan estesa. La resposta de Déu a l'odi i a l'hostilitat creixent, és un amor foll i gratuït per la nostra humanitat: Ell "no va plànyer el seu propi Fill". Què serà de la vinya? Serà donada a un poble que en collirà el fruit al seu temps. És a dir, no serà abandonada: Déu cerca els fruits i si no els troba no es cansa mai de buscar el bé en els homes i, per això, continua sembrant la seva Paraula i el seu amor al nostre cor. I el poble és el dels humils i dels pobres que va retrobar Francesc d'Assís. Els pobres, els que són descartats per tots, són els nostres profetes, no de desgràcies sinó d'amistat. El Senyor torna a visitar-nos en els pobres i quan els trobem i els convertim en companys i cuidem els que estan malalts, deixem que el Senyor reculli bons fruits de misericòrdia i pau de les nostres vides. Així, la pedra que han descartat els constructors pot convertir-se en la pedra principal al voltant la qual construir les nostres vides. Allò que el món no considera, allò que té com a feble, com l'Evangeli i la seva invitació a creure en l'amor, és en realitat el fonament sobre el qual podem construir una vida més ferma. Així és com tots podem treballar i viure a la vinya del Senyor i entrar al seu regne, on som estimats per Déu que, de manera apassionada esguarda, ve i visita la seva vinya perquè pertanyi a tothom.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.