Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Job 42,1-3.5-6.12-16
Job va adreçar aquesta resposta al Senyor:
Reconec que tu ho pots tot,
que no t'és impossible cap projecte.
Tu has dit:
"¿Qui és aquest per a enfosquir els meus plans
sense cap coneixement?"
És cert! He parlat en la ignorància
de coses grans que no puc entendre.
Jo només et coneixia d'oïda,
però ara t'he vist amb els meus ulls.
Per això ara em retracto,
penedit sobre la pols i la cendra.
El Senyor va beneir els últims anys de Job més encara que els primers. Job arribà a posseir catorze mil ovelles, sis mil camells, mil parelles de bous i mil someres. Tingué set fills i tres filles. A la filla gran li va posar Colometa, a la segona l'anomenà Flor de Canyella, i a la petita, Ombra dels Ulls. En tot el país no hi havia noies més boniques que elles, i el seu pare els va donar la mateixa part d'herència que als seus germans.
Després d'això, Job va viure encara cent quaranta anys. Veié els seus fills i els seus néts fins a la quarta generació,
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Job es troba personalment amb Déu. Comprèn que a Déu res no li és impossible. És la recompensa de l'home de fe, que es confia a l'amor de Déu en els moments difícils, quan tot sembla no tenir solució. Per això Job reconeix que ha gosat exposar coses que excedien la seva capacitat, coses que ell mateix no podia comprendre. De fet, ¿qui pot comprendre el misteri diví sense posar-se a l'escolta de la seva paraula? Job ha parlat llargament, però ara comprèn que Déu no és lluny i que la seva pregària ha de deixar lloc a la presència de Déu i a la seva paraula. "Jo només et coneixia d'oïda, però ara t'he vist amb els meus ulls", diu Job. Moltes vegades també nosaltres coneixem Déu d'oïdes o pretenem conèixer-lo perquè ens n'han parlat des de la infància, o potser perquè ens n'hem fet una idea a través del que hem sentit a dir. Però, ¿qui coneix el Déu de la Bíblia? Només se'l pot conèixer trobant-lo. És una persona que va a trobar a cada un, que parla amb tothom, que escolta qualsevol persona que es dirigeix a ell. No és un Déu que es coneixi simplement per haver-ne sentit parlar. Aquesta és la qüestió central de la Bíblia: com trobar Déu. La mateixa Bíblia és el millor camí perquè aquest trobament es realitzi. Amb Jesús, el trobament amb Déu arribarà a la seva plenitud. Ell mateix dirà: "Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare". El llibre de Job acaba com havia començat. Hi ha un misteri insondable, davant el qual ningú pot dir que en té la comprensió completa. Per això Job, finalment, és a punt per rebre la paraula i la manifestació divina i per comprendre que no havia estat abandonat en el dolor i en la prova. La restitució de Job al seu estat inicial és el signe de la benedicció de Déu a cada home que es dirigeix a ell i no perd l'esperança en la presència benèvola del Senyor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
