Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Job 38,1.12-21; 40,3-5
Llavors el Senyor va interpel·lar Job des del mig de la tempesta i va dir:
Al llarg dels teus anys,
has manat mai que el dia s'alci?
¿Has ordenat mai a l'aurora
que agafi la terra per les puntes
i n'espolsi els malvats?
Llavors, com argila modelada,
la terra mostra els relleus,
marcats com els plecs d'un vestit.
Llavors la llum dels malvats s'apaga
i el braç prepotent es trenca.
¿Has visitat les fonts de la mar,
has caminat pel fons de l'oceà?
¿Has descobert les portes de la Mort,
l'entrada del país de la foscor?
¿Tens idea de l'amplària de la terra?
Vés-ho dient, tu que ho saps tot!
¿Saps a quin cantó la llum fa estada
i de quin lloc arriba la tenebra?
¿Saps com guiar-les al lloc on viuen,
com les has d'encaminar a casa seva?
Bé ho deus saber, si ja havies nascut
i és tan gran el nombre dels teus anys!
Job va adreçar aquesta resposta al Senyor:
Jo sóc ben poca cosa. Què puc replicar?
Amb la mà em tapo la boca!
He parlat massa i no vull respondre.
No hi afegiré res més.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Déu finalment parla, tal com Job estava demanant des del començament del llibre. Però la resposta és estranya. El Senyor no dóna cap resposta puntual als requeriments i preguntes de Job. Déu interpel·la un home que ha gosat criticar la seva actuació. Els dos capítols són un qüestionament constant a Job per part de Déu, que es resumeix en la interpel·lació inicial: "Qui és aquest que enfosqueix els meus plans
amb paraules d'ignorant? Vinga! Prepara't com un home, que jo et preguntaré i tu m'instruiràs!" I Déu interroga Job sobre les obres de la creació, primer sobre l'univers, després sobre els animals. ¿Com pot pensar Job que Déu és fora de la història humana si és l'origen de tot el que existeix i qui sosté la vida de la creació? Avui dia la ciència mira d'explicar-ho tot, i troba una causa per a cada esdeveniment. D'aquesta manera s'acaba eliminant qualsevol motiu d'admiració davant la creació. Per què s'hauria de veure la presència benèvola de Déu en tot allò que veiem cada dia? Les cultures antigues no coneixien l'origen de molts fenòmens dels quals avui som capaços de donar una explicació. Per això n'atribuïen l'origen a la divinitat, acabant divinitzant-los, com passava per exemple a l'antiga Grècia o a Roma, però també en moltes altres cultures. Tanmateix, la novetat de la Bíblia rau precisament en el fet que no divinitza cap aspecte de la creació. En això és profundament "laica". En tot, però, emergeix la presència de Déu, que sosté l'ordre meravellós de la creació, davant el qual val la pena sentir admiració, entre molts altres motius perquè mai en serem amos absoluts. Deixem-nos interrogar també nosaltres pel Senyor, perquè la nostra saviesa no es converteixi en estupidesa.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
