LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària per l'Església
Paraula de déu cada dia

Pregària per l'Església

Memòria de santa Teresa de Lisieux (+1897), monja carmelita animada d'un profund sentit de la missió de l'Església. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària per l'Església
Dijous 1 de octubre

Memòria de santa Teresa de Lisieux (+1897), monja carmelita animada d'un profund sentit de la missió de l'Església.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Job 19,21-27b

Tingueu pietat de mi, amics meus,
que la mà del Senyor m'ha colpejat!
Per què em perseguiu com Déu em persegueix?
¿Encara no m'heu masegat prou?
Tant de bo que les meves paraules quedessin escrites,
gravades en una inscripció,
fixades amb cisell d'acer
i resseguides amb plom,
entallades per sempre a la roca!
Però jo sé que el meu defensor viu
i que a la fi s'alçarà de la pols.
I, després que m'arrenquin la pell
i em quedi sense carn, jo contemplaré Déu.
Jo mateix el contemplaré,
el veuran els meus ulls, no els d'un altre:
el meu cor se'n deleix dintre meu.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Job, a diferència dels seus amics que no arriben a entrar al seu cor, entén perfectament el significat de les paraules que els adreça: "Però vosaltres em mireu de dalt a baix i em tireu en cara el meu dolor". Ells no saben o potser no volen entrar en la situació de l'amic per comprendre'n les raons profundes i, per tant, per fer-se'n càrrec de manera responsable. I resten fora de la situació que viu, per fer únicament de repetidors d'una doctrina. Job no suporta aquesta lliçó contínua dels amics. No li interessen els seus discursos. L'únic amb qui voldria discutir és el Senyor, a qui contínuament s'adreça, però de qui no rep encara cap resposta. Job arriba fins al punt de descriure el Senyor com un adversari, com aquell que no escolta el crit de l'oprimit, que li barra fins i tot el camí, que el despulla de la seva reputació, que li treu l'esperança, que encén contra ell la ira, que li retira l'amistat. Però encara hi ha més coses en la vida de Job. Fins i tot els germans, els amics i coneguts s'han allunyat d'ell, han desaparegut, estan horroritzats per la seva situació. El crit desesperat que surt de la boca de Job ens ajuda a entendre la situació dels molts pobres, abandonats per tothom, menyspreats, amenaçats, inexistents per la majoria. Job, no obstant, no deixa de suplicar al Senyor: "Tingueu pietat de mi, amics meus, que la mà del Senyor m'ha colpejat!" Tot i això, Job està convençut que Déu no l'ha abandonat del tot, ell no és com els homes. Per aquest motiu, surt dels seus llavis una pregària plena de dolor i de fe: "sé que el meu defensor viu i que a la fi s'alçarà de la pols... Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls, no els d'un altre"

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.