LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària pels pobres
Paraula de déu cada dia

Pregària pels pobres

Festa de sant Wenceslau (+929), màrtir venerat com a màrtir a Bohèmia. Memòria de William Quijano, jove salvadoreny de la Comunitat de Sant Egidi, assassinat el 2009 per la violència de les maras. Els jueus celebren el Yom Kippur (Dia de l'expiació). Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària pels pobres
Dilluns 28 de setembre

Festa de sant Wenceslau (+929), màrtir venerat com a màrtir a Bohèmia. Memòria de William Quijano, jove salvadoreny de la Comunitat de Sant Egidi, assassinat el 2009 per la violència de les maras. Els jueus celebren el Yom Kippur (Dia de l'expiació).


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Job 1,6-22

Un dia es va reunir la cort celestial a la presència del Senyor. Entre ells també hi va anar l'Acusador.
El Senyor li preguntà:
-I tu, d'on véns?
Ell respongué:
-De fer voltes per la terra i recórrer-la.
El Senyor li va dir:
-¿T'has fixat en el meu servent Job? No hi ha cap home com ell en tota la terra: és íntegre i recte, em reverencia i s'aparta del mal.
L'Acusador va contestar:
-¿És que Job reverencia Déu de franc? ¿No és cert que l'has envoltat d'un clos per protegir-lo, a ell, la seva família i tots els seus béns? Tu l'has beneït en tot el que ha emprès, i els seus ramats es multipliquen sobre la terra. Però, només que aixequis la mà i toquis els seus béns, et juro que et maleirà a la cara!
Llavors el Senyor digué a l'Acusador:
-Poso a les teves mans tot el que té, però a ell no el toquis.
I l'Acusador es va retirar de la presència del Senyor.
Un dia que els fills i les filles de Job menjaven i bevien a casa del germà gran, es va presentar a casa de Job un missatger amb aquesta notícia:
-Mentre els bous llauraven i les someres pasturaven, ens han caigut al damunt uns bandolers de Saba que han mort els mossos i s'han endut el bestiar. Només jo m'he pogut escapar per fer-t'ho saber.
Encara parlava, que n'arribà un altre i digué:
-Ha caigut foc del cel sobre els ramats i els pastors i els ha deixat carbonitzats. Només jo m'he pogut escapar per fer-t'ho saber.
Encara parlava, que n'arribà un altre i digué:
-Tres bandes de caldeus s'han llançat sobre els camells i te'ls han robat, després de matar els camellers. Només jo m'he pogut escapar per fer-t'ho saber.
Encara parlava, que n'arribà un altre i digué:
-Els teus fills i les teves filles menjaven i bevien a casa del germà gran quan, de sobte, una ventada del desert ha envestit la casa per tots quatre cantons. La casa s'ha esfondrat i tots els joves han mort. Només jo m'he pogut escapar per fer-t'ho saber.
Llavors Job es va aixecar, s'esquinçà el vestit i es va rapar el cap en senyal de dol. Seguidament es prosternà fins a terra i digué:
-Vaig sortir nu de les entranyes de la mare i nu hi tornaré. El Senyor ho dóna, ell mateix ho pren. Beneït sigui el seu nom!
Enmig de tot això, Job no va pecar dient cap paraula de revolta contra Déu.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Comencem la lectura del llibre de Job. Els dos primers capítols presenten a Job com un model de vida: "Era un home íntegre i recte, que reverenciava Déu i s'apartava del mal". L'autor mostra la integritat i serenitat de la vida d'un home que havia fet del "temor del Senyor" el centre de la seva acció. Déu s'hi complau, i parla de Job amb satisfacció a aquells que fan de missatgers amb la humanitat, la "cort celestial" (els àngels), i també a Satanàs, l'"Acusador". El Senyor s'alegra de la fortuna de Job, en canvi Satanàs es disgusta davant d'aquell home just a qui tot sembla anar bé. ¿No serà el benestar de Job el motiu de la seva fidelitat a Déu, i de la seva rectitud? D'aquesta manera Satanàs s'interposa entre Déu i els homes per sembrar dubtes sobre el bé, sobre la joia i la serenitat d'aquell home just, temorós de Déu. És l'enveja del maligne pel bé de l'home, per la presència benèvola de Déu en la història. La seva feina sembla ser la de recórrer la terra per desafiar a qui obra el bé, com diu la primera carta de Pere: "El vostre adversari, el diable, rugint com un lleó, ronda cercant qui engolir. Resistiu-li ferms en la fe" (5,8-9). ¿Sabrà resistir el mal, Job? Aquesta és la pregunta que Satanàs presenta al Senyor. Satanàs colpeix Job en tot el que posseeix sotmetent-lo a una sèrie ascendent de privacions i sofriments: en primer lloc Job és privat de tots els seus béns i, a continuació, dels seus fills i filles. Però Job no maleeix Déu, no li atribueix la causa dels mals que l'han colpejat, la seva resposta continua sorprenent: "Vaig sortir nu de les entranyes de la mare i nu hi tornaré. El Senyor ho dóna, ell mateix ho pren. Beneït sigui el seu nom!"

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.