Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Cohèlet 3,1-11
Tot té el seu moment,
sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.
Hi ha un temps d'infantar
i un temps de morir,
un temps de plantar
i un temps de collir.
Un temps de matar
i un temps de guarir,
un temps d'enrunar
i un temps de construir.
Un temps de plorar
i un temps de riure,
un temps de plànyer-se
i un temps de dansar.
Un temps de tirar pedres
i un temps d'aplegar-ne,
un temps d'abraçar
i un temps d'estar-se'n.
Un temps de cercar
i un temps de perdre,
un temps de guardar
i un temps de llençar.
Un temps d'esquinçar
i un temps de cosir,
un temps de callar
i un temps de parlar.
Hi ha un temps d'estimar
i un temps d'odiar,
hi ha un temps de guerra
i un temps de pau.
El qui treballa, què en treu del seu esforç? M'he fixat en les feines que Déu ha imposat als homes: ell ha fet les coses boniques i apropiades al seu temps, i també ha donat a l'home el sentit del passat i del futur, però sense que l'home pugui arribar a comprendre, des del començament fins al final, l'obra que Déu ha fet.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El coneixement del "temps" és signe de saviesa. Cohèlet, amb els "binomis" organitzats en forma de set, vol incloure el conjunt de la vida humana escandint-la segons les seves diverses "fases" o "esdeveniments". Però no és l'home qui teixeix la seva vida. No som nosaltres qui "escollim" néixer o morir, i tampoc podem eliminar els "pols" que marquen la nostra vida. En tot hi ha un ordre: "Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa". El llistat proposat vol eliminar la idea de desordre. L'home no és capaç de conèixer-ne el sentit i molt menys de poder-lo controlar. El text subratlla la misèria del coneixement humà. La mateixa existència és un "fer" múltiple i divers, privat però de sentit. L'home s'esforça per obtenir resultats, per aconseguir objectius, per construir el "món", però no n'és amo. Per què afanyar-se si no en pot gaudir? Cohèlet allunya la idea que Déu s'hagi equivocat i recorda que "ha fet les coses boniques i apropiades al seu temps": per tant és "bonic" néixer i és "bonic" morir; és "bonic" estimar i també odiar, i així successivament. Tota la creació té la seva harmonia interna. L'experiència ens diu que la vida és molt difícil de viure (v. 10) i de comprendre: "sense que l'home pugui arribar a comprendre, des del començament fins al final, l'obra que Déu ha fet". Però Déu "ha donat a l'home el sentit del passat i del futur". L'home, certament, no arriba a comprendre el sentit dels "temps" que es succeeixen un darrere l'altre, però pot intuir l'eternitat, el "temps" de Déu. Precisament en la consciència de la seva limitació, l'home s'obre al sentit del misteri de Déu, que tot ho engloba.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
