Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Cohèlet 1,2-11
Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet,
tot és efímer, tot és en va.
Què en treu l'home de tots els treballs
amb què s'afanya sota el sol?
Una generació se'n va, i una altra ve,
però la terra es manté sempre.
El sol surt, el sol es pon,
anhelant d'arribar al lloc
d'on tornarà a sortir.
El vent bufa de tramuntana,
ara es gira de migjorn;
dóna voltes i més voltes
i refà el camí que havia fet.
Els rius corren cap al mar,
i el mar no s'omple mai;
però els rius no cessen
d'anar sempre al mateix lloc.
Les paraules són pura rutina
i no val la pena de parlar;
l'ull no s'acontenta del que veu
ni l'orella del que sent.
Allò que ha passat tornarà a passar,
allò que s'ha fet tornarà a fer-se:
no hi ha res de nou sota el sol.
Quan d'una cosa diuen:
"Mira, això és nou!",
segur que ja existia abans,
en el temps que ens ha precedit.
De les generacions passades no en queda cap record,
ni en quedarà cap de les futures;
el seu record s'haurà esvaït
entre els qui vindran després.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Cohèlet és un pseudònim darrere el qual s'amaga l'autor d'aquestes "reflexions". Significa "predicador". El terme recorda l'assemblea (qahal), potser una assemblea religiosa o un grup de deixebles o, més genèricament, el "poble" (veure 12,9). L'inici del llibre ens presenta la frase més coneguda d'aquest llibre de la Bíblia: "Vanitat i més vanitat... tot és efímer, tot és en va". El terme hebreu vanitat, hebel, significa "buf de vent". És una metàfora de la vida, de tota la realitat de fet, que és "com" un buf. L'autor del llibre percep la provisionalitat, la inestabilitat, la petitesa, la vanitat, presents i reals al llarg de tota la vida humana. Però al mateix temps la vida es presenta com una cosa bonica. Hi ha un agitat anar i venir en totes les coses, i en realitat "no hi ha res de nou sota el sol". La creació, suggereix Cohélet, sembla estar condemnada a un moviment constant sense cap objectiu: una mena de moviment similar al del vent que "dóna voltes i més voltes". L'home, immers en un remolí de debilitat, no se'n surt de dir la darrere paraula sobre res: mai no acaba de debatre i d'entendre! Els seus discursos i les seves teories són una incessant i mai acabada recerca: "Les paraules són pura rutina i no val la pena de parlar". Tampoc la ciència copsa el sentit profund de la història: no comprèn els canvis de les coses, que impedeixen d'arribar a res realment nou i perenne. Si "allò que ha passat", és a dir els fenòmens naturals, i "allò que s'ha fet", és a dir la història humana, no produeixen res "de nou", ¿on trobar el sentit, l'acompliment, d'aquest "girar" infinit?
Una actitud resignada podria trobar aquí una justificació. Sovint es repeteix: no es pot canviar res, tot és sempre igual. Però Cohèlet no sosté un "etern retorn de totes les coses". En lloc d'això insinua que l'existència humana ha de tenir un sentit donat que Déu n'és el creador. Per a Cohèlet només una cosa és certa: "res de nou" pot venir de l'home. Llegint aquest petit llibre en el context de tota l'Escriptura, comprenem que l'estabilitat i el sentit de la vida vénen de Déu. Els profetes ens ho recorden: "Faré una cosa nova", diu el Senyor a través d'Isaïes (43,19).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
