Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Proverbis 30,5-9
Les promeses de Déu són de bona llei.
Ell és escut dels qui s'hi emparen.
No afegeixis res a les seves paraules,
que, si et reprèn, es descobrirà que menteixes.
Dues coses t'he demanat, Senyor;
no me les neguis mentre visqui:
allunya de mi falsedat i mentida,
no em donis pobresa ni riquesa.
Dóna'm l'aliment que necessito i prou,
no fos que, sadollat, renegués de tu
dient: "Tant se me'n dóna, del Senyor!",
o bé no fos que, indigent, anés a robar
abusant del nom del meu Déu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest capítol conté un recull final de proverbis agrupats sota el nom d'Agur. El text es fa càrrec d'ensenyaments sorgits en diversos períodes de la història d'Israel i ens els ofereix a la nostra meditació. La primera part del capítol es centra en dos aspectes de la recerca de la saviesa. L'autor subratlla en primer lloc la fatiga que comporta la recerca de la saviesa: "Estic cansat", repeteix diverses vegades aquell que la cerca. Davant de la saviesa de Déu i de la dificultat d'acollir la seva saviesa tots som poca cosa, mai basta la intel·ligència per copsar-ne la voluntat: "Sóc més estúpid que ningú, no tinc la intel·ligència dels humans. No he après la saviesa, ni tinc el coneixement diví". Qui la pot conèixer, la saviesa? "Les promeses de Déu són de bona llei. Ell és escut dels qui s'hi emparen. No afegeixis res a les seves paraules". Nosaltres estem acostumats a afegir quelcom nostre a la Paraula de Déu. De vegades la reduïm a les nostres idees, als nostres plans i projectes, privant-la, així, de la seva força transformadora. La invitació és abans de res a escoltar-la. Ella ens impedeix de caure en la "falsedat" i en la "mentida". És l'escolta que fa possible adquirir la saviesa per seguir els camins del Senyor. La Paraula de Déu fa esdevenir sàvia la paraula de l'home. D'ací neix la invitació a no "calumniar", però també d'aquí provenen les indicacions dels últims versets, que ens mostren les conseqüències del fet de no acollir la Paraula de Déu: "Hi ha gent" que "maleeix" enlloc de beneir. Sorprèn l'actualitat d'aquestes paraules en una època d'agressivitat del llenguatge, quanta violència es genera amb les paraules contra els pobres: paraules de menyspreu, de condemna, que voldrien apartar-los de la nostra presència. Però el Senyor és el seu guardià i el seu defensor i nosaltres, juntament amb ell, ens fem càrrec del seu sofriment, perquè els sigui fet justícia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
