Festa de sant Llorenç, diaca i màrtir (+258). Va reconèixer en els pobres el veritable tresor de l'Església. Memòria dels qui els serveixen en nom de l'Evangeli. Llegir més
Festa de sant Llorenç, diaca i màrtir (+258). Va reconèixer en els pobres el veritable tresor de l'Església. Memòria dels qui els serveixen en nom de l'Evangeli.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ezequiel 1,2-5.24-28
Jo, Ezequiel, vaig veure que venien del nord un vent de tempesta, un gran núvol nimbat de resplendor i un foc arborat. Al bell mig es veia un esclat de llum com el del metall incandescent. Al centre hi havia la figura de quatre vivents d'aparença humana. Mentre els vivents avançaven, vaig sentir la remor de les seves ales: era com el bramul de grans onades, com la veu del Totpoderós; un clam eixordador com la cridòria d'un exèrcit. Quan s'aturaven, plegaven les ales.
Se sentí encara un crit des de la volta que era damunt els seus caps. Sobre la volta, blava com de safir, que tenien damunt els caps, hi havia com un tron, on seia una figura amb aspecte d'home. El vaig veure, de mig cos en amunt, semblant al metall incandescent, com si un foc l'envoltés, i, de mig cos en avall, com un foc nimbat de resplendor. El seu esclat era semblant al de l'arc que s'obre en els núvols en dia de pluja. Era com el reflex de la presència gloriosa del Senyor.
Quan ho vaig veure, em vaig prosternar amb el front a terra i vaig sentir una veu que parlava.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
A partir d'avui la litúrgia ens proposa alguns fragments del profeta Ezequiel. D'ell se'n sap molt poc. Era un home casat i membre d'una família sacerdotal que s'havia format a l'ombra del temple de Jerusalem, però va viure la major part del seu ministeri com a profeta en la diàspora babilònica. En aquesta situació el profeta tenia la missió d'ajudar el poble d'Israel a refer l'aliança amb Déu. La vocació d'Ezequiel és una crida que té lloc en el nou context d'Israel. Déu parla sempre des de l'interior de la història humana per transformar-la: d'història d'esclavitud en història de salvació. El profeta, a través de la descripció d'un seguit d'imatges impressionants, vol mostrar una experiència que l'afecta profundament. En realitat, el que Ezequiel descriu és el que li passa -òbviament a cadascun d'una manera diferent- a cada creient. La crida a la conversió suposa sempre un canvi de vida en profunditat. La missió que Ezequiel rep de Déu és la de servir el Senyor i el seu projecte de salvació per al seu poble. L'alçada d'aquesta crida fa "prosternar (el profeta) amb el front a terra". D'aquesta manera explica el sentit de la grandesa de la vocació a la qual el crida el Senyor. I també ho serà pels deixebles de Jesús, als quals ell mateix dirà: "qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans" (Jn 14,12). A l'alçada d'aquesta crida, se'ns convida a redescobrir el "temor del Senyor" és a dir, a no rebaixar el valor de la gran missió que el Senyor confia als deixebles.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
