Memòria de l'apòstol Tomàs. Confessà Jesús com el seu Senyor i el testimonià, segons la tradició, fins l'Índia. Llegir més
Memòria de l'apòstol Tomàs. Confessà Jesús com el seu Senyor i el testimonià, segons la tradició, fins l'Índia.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 20,24-29
Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir:
-Hem vist el Senyor.
Però ell els contestà:
-Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas.
Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
-Pau a vosaltres.
Després diu a Tomàs:
-Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient.
Tomàs li va respondre:
-Senyor meu i Déu meu!
Jesús li diu:
-Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Avui celebrem la festa de Sant Tomàs, anomenat Bessó. L'Evangeli de Joan en parla diverses vegades en relació amb alguns moments importants de la vida de Jesús. Tomàs era capaç d'impulsos generosos, com quan en el moment de la mort de Llàtzer anima els altres deixebles a anar amb Jesús tot i que la vida d'aquest estava en perill, i ell va dir en nom de tots: "Anem-hi també nosaltres i morim amb ell!" Estava massa segur de si mateix, dels seus sentiments, de les seves conviccions, com queda clar el vespre de Pasqua. Als altres apòstols que li deien que havien vist el Senyor ressuscitat, ell respon, precisament, amb la incredulitat que li va fer dir "Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas". No és l'afirmació d'un home dolent. És la creença d'un home que no veu més enllà de si mateix, més enllà de les seves conviccions, més enllà del que no veu i no toca. Nosaltres també estem ben a prop de Tomàs, tan segurs com estem de nosaltres mateixos, dels nostres sentiments, de les nostres conviccions, del que veiem i toquem. Tomàs necessita retrobar-se amb el Senyor, escoltar-lo, veure'l i fins i tot tocar-lo. I Jesús torna de nou entre els deixebles vuit dies després. I li diu: "Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient". Tomàs, es va sentir tocat per aquestes paraules de Jesús, i davant el seu cos ferit va exclamar: "Senyor meu i Déu meu!" Davant d'aquestes paraules, Jesús, girant-se cap a ell i pensant també en tots els que vindrien darrere seu, va dir: "Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!" És l'última benaurança de l'Evangeli. I també és la benaurança per nosaltres, cridats a creure sense veure. La fe, després de les aparicions pasquals, no neix de la visió del Ressuscitat com la van tenir els apòstols, sinó de l'escolta de la Paraula de Déu transmesa a través de la predicació, i de veure i tocar les ferides dels pobres i d'aquells que són colpits pel mal. .
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
