Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Jeremies 11,18-20
El Senyor m'ha advertit i jo ho he comprès.
Tu, Senyor, m'has fet veure les seves maquinacions.
Jo era un anyell mansoi, que porten a matar;
no sabia que tramaven plans contra mi i deien:
"Destruïm l'arbre amb el seu fruit,
arrenquem-lo de la terra dels vivents
i que s'oblidin fins i tot del seu nom!"
Senyor de l'univers, que judiques amb rectitud
i penetres l'interior dels homes:
fes que pugui veure com els demanes comptes,
ja que he confiat a tu la meva causa.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El profeta Jeremies va ser cridat per Déu quan encara era jove amb la missió d'exhortar el poble a tornar al Senyor. El profeta no parla per si mateix ni ho fa a partir de les seves reflexions. Ell interpreta la situació del poble amb la mirada de Déu sobre la història. La denúncia dels pecats d'Israel i la posterior traïció de l'aliança, són part de la profecia, la qual revela al profeta el que haurà de dir a tot el poble. La predicació del profeta suscita una forta oposició. La pateix Jeremies i com ell la pateixen tots els profetes. Jeremies és odiat per molts a causa de les seves paraules. Oprimit pel seu propi poble, víctima innocent, el profeta es compara a "un anyell mansoi, que porten a matar", una imatge present en el quart cant del servent sofrent (Is 53,7) que es refereix al Messies, que serà també perseguit. Jeremies, encara aclaparat pel sofriment, exposa amb confiança la seva causa al Senyor. Sap que Déu és un jutge just que "penetra l'interior dels homes". Aquest breu text ens ajuda a comprendre, a través de l'exemple de Jeremies, la vida de Jesús. En ell veiem tots els profetes del passat i del present que, no obstant l'oposició del maligne, continuen donant testimoni de l'amor i predicant la pau, moltes vegades a costa de les seves vides.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
