Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Deuteronomi 30,15-20
"Avui et proposo d'escollir entre la vida i la mort, entre la felicitat i la desgràcia. Avui et mano que estimis el Senyor, el teu Déu, que segueixis els seus camins i compleixis els seus manaments, els seus decrets i les seves prescripcions. Si ho fas així, viuràs, seràs nombrós, i el Senyor, el teu Déu, et beneirà en el país on ara entraràs per prendre'n possessió. Però si el teu cor s'allunya d'ell, si no l'obeeixes i et deixes arrossegar a donar culte a altres déus i a adorar-los, avui t'anuncio que aneu de cert a la perdició, que no viureu gaires anys a la terra on ara, un cop passat el Jordà, entrareu per prendre'n possessió.
"Avui prenc el cel i la terra com a testimonis contra vosaltres: et proposo d'escollir entre la vida i la mort, entre la benedicció i la maledicció. Tu escull la vida i viuràs, tu i la teva descendència. Estima el Senyor, el teu Déu, obeeix-lo i sigues-li fidel: en ell trobaràs la vida, i el Senyor et concedirà molts anys per a poder habitar en aquest país que ell havia promès als teus pares, a Abraham, a Isaac i a Jacob.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El Deuteronomi -en aquest passatge que tanca el llarg discurs que Moisès va adreçar al poble en nom del Senyor- recorda la responsabilitat que assumeix el poble elegint Déu com el seu Senyor: "Avui et proposo d'escollir entre la vida i la mort, entre la felicitat i la desgràcia" (Dt 30,15). L'elecció entre els dos camins no està exempta de conseqüències. És una responsabilitat que comporta la qualitat de l'existència de tot el poble, no només la personal de cadascú. Decantar-se pel bé i la vida significa continuar sent beneït i protegit. Decantar-se pel mal significa optar per la infelicitat i la mort. Per això Moisés continua: "Tu escull la vida i viuràs, tu i la teva descendència. Estima el Senyor, el teu Déu, obeeix-lo i sigues-li fidel: en ell trobaràs la vida". L'elecció d'estimar el Senyor significa escoltar fidelment la seva Paraula, "seguir els seus camins" i, per tant, "viure". D'aquí descendeix la benedicció de Déu sobre el poble i el seu futur. La comunió amb el Senyor i l'escolta de la seva paraula fan la vida bonica i humana, i constitueixen una gran saviesa per al món. Aquest missatge serà acollit i portat a la seva plenitud per Jesús. Els seus deixebles són aquells que acullen la seva paraula amb el cor disposat i la posen en pràctica cada dia. Ser deixeble i estimar el Senyor és una elecció que cal renovar cada dia, especialment durant aquest temps de Quaresma, un temps oportú de conversió, que ens ajuda a alçar els ulls de nosaltres mateixos per dirigir-los al Senyor. I seguir-lo els dies que vindran, per acompanyar-lo durant els dies sants de la passió, mort i resurrecció.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
