Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jaume 4,1-10
D'on vénen les lluites i les baralles que hi ha entre vosaltres? ¿No vénen dels desigs de plaer que fan la guerra en els membres del vostre cos? Desitgeu coses que no posseïu; arribeu a matar per allò que anheleu, però no ho podeu aconseguir; lluiteu i us baralleu. Ara bé, si no posseïu, és perquè no demaneu com cal; demaneu i no rebeu perquè ho feu amb malícia, amb la intenció de malgastar-ho tot en els plaers. Adúlters! ¿No sabeu que l'amistat amb el món és enemistat amb Déu? El qui vol ser amic del món es torna enemic de Déu. ¿Us penseu que l'Escriptura diu perquè sí allò de: "Déu anhela gelosament l'esperit que ha fet habitar en nosaltres"? Però ell encara dóna una gràcia més gran. Per això diu: Déu resisteix als orgullosos, però concedeix als humils la seva gràcia. Per tant, sotmeteu-vos a Déu. Resistiu al diable, i el diable fugirà lluny de vosaltres. Acosteu-vos a Déu, i Déu s'acostarà a vosaltres. Renteu-vos les mans, pecadors; purifiqueu els vostres cors, gent de cor dividit! Sentiu la vostra misèria, poseu-vos de dol i ploreu; que el vostre riure es converteixi en plany, i la vostra alegria, en tristesa. Humilieu-vos davant el Senyor, i ell us enaltirà.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Les paraules de Jaume descriuen els fruits funestos que genera la falsa saviesa. L'afany de posseir és tan perillós que porta fins a matar, i l'enveja a barallar-se els uns amb els altres. El narcisisme de les comunitats tancades en elles mateixes priva a la pregaria de la seva força: "Si no posseïu, és perquè no demaneu com cal. Demaneu i no rebeu perquè ho feu amb malícia". Aquells que es deixen guiar per l'esperit d'aquest món s'allunyen de Déu fins que l'odien, diu Jaume, i cauen en un autèntic adulteri. Jesús ens ensenya com hem de ser davant de Déu i davant dels homes: "mansuet i humil de cor" (Mt 11,29). Humiliar-se davant el Senyor significa reconèixer la pròpia misèria, el propi pecat: "Sentiu la vostra misèria, poseu-vos de dol i ploreu", escriu Jaume. Qui té aquest esperit sap apropar-se al Senyor; i, a mesura que s'acosta a ell, descobreix que el Senyor ja s'hi ha acostat per tocar-li el cor i salvar-lo. Reconèixer el deute d'agraïment davant de Déu ens fa reconèixer el deute d'amor vers als nostres germans. Jaume ens fa posar en guàrdia per la maledicència, per la discussió, pel judici despectiu, per la difamació, per la calumnia del germà, perquè tot això neix de la llunyania de Déu, moltes vegades per voler prendre el lloc del Senyor o si més no arribar a ser el centre de l'escena. Sabem el fàcil que és jutjar, anar a la recerca de la palla en l'ull de l'altre. Per als qui cauen absurdament en aquesta actitud superba i despectiva, Jaume els diu amb claredat: "Però tu, qui ets per a judicar els altres?" I ens recorda que l'amor a Déu i al proïsme és l'essència de la Llei i el camí de la salvació. Siguem lliures per estimar sempre, perquè siguem alliberats de la presó dels judicis que intoxiquen el cor, que ens fan incapaços d'estimar l'altre, que el desfiguren i l'allunyen.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
