Festa de la càtedra de sant Pere Llegir més
Festa de la càtedra de sant Pere
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 16,13-19
Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles:
-Qui diu la gent que és el Fill de l'home?
Ells respongueren:
-Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, Jeremies o algun dels profetes.
Ell els pregunta:
-I vosaltres, qui dieu que sóc?
Simó Pere respongué:
-Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.
Llavors Jesús li va dir:
-Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho ha revelat ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare del cel. I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La Litúrgia ens convida a commemorar i celebrar el "ministeri de Pere". Destaca, d'una banda, el fonament apostòlic de l'Església de Roma i, de l'altra, el servei de presidència en la caritat, que és un carisma únic que continua viu en els successors de Pere. L'Evangeli que acabem d'escoltar, amb els tres símbols que evoca, la roca, les claus i el lligar-deslligar, demostra que el carisma de Pere és un ministeri al servei de l'edificació dels elegits per Déu. Sabem com n'és de convenient per a l'Església aquest ministeri d'unitat que el bisbe de Roma és cridat a realitzar. Però avui en dia ho és encara més. En un món globalitzat, amb incitacions fortíssimes a l'autoreferencialitat i a la fragmentació, el Papa és un tresor únic que cal custodiar, protegir i mostrar. No pas a la manera prepotent d'aquest món, sinó com un servei d'amor per a tots i especialment per als febles. El primat no neix de la "carn i la sang", no és una qüestió de qualitats personals i recursos humans, és un do de l'Esperit de Déu a la seva Església. El testimoni del papa Francesc és particularment eloqüent en aquest moment de confusió i incertesa. La roca ha estat assenyalada pel mateix Jesús, quan va reunir els deixebles en un lloc apartat. Els pregunta què diuen la gent d'ell, però no ho fa per simple curiositat. Necessita que els deixebles estiguin en sintonia amb ell, que tinguin amb ell un "sentir compartit". Pere pren la paraula i, responent per tots, confessa la seva fe. I rep, immediatament, la benaurança. Pere, i amb ell el modest grup de deixebles, forma part dels "senzills" als quals el Pare revela les coses amagades des de la creació del món. I Simó, un home com tots, en el trobament amb Jesús rep una nova vocació, una nova feina, una nova missió: ser pedra d'aquell edifici de salvació del qual Jesús és la pedra angular i el Pare el savi arquitecte. Es tracta de l'"ekklesia", és a dir, del poble aplegat per Déu perquè tothom pugui tenir una casa on viure i ningú no sigui abandonat en la seva solitud. Aquesta casa es mantindrà ferma contra "les portes del reialme de la mort", que en llenguatge semític significa les forces del mal que intentaran enderrocar-la. Pere té les claus d'aquest edifici. La casa de Déu no està tancada, té portes i Pere té les claus. La imatge s'ha popularitzat fent referència al Regne del cel. L'Evangeli parla de la casa que ja comença a la terra i Pere en rep les claus ja des d'ara. Així com també rep el poder de "lligar i deslligar", que en llenguatge rabínic significa la responsabilitat de teixir llaços de fraternitat entre tots. El papa Francesc és l'home de la unitat, no només dels cristians, sinó en relació amb les religions. Encarna el somni de l'Església del Concili, de ser tots una família. Francesc l'encarna i el fa concret. D'aquí el motiu dels atacs contra ell. Però així es colpeja la unitat i els ponts cauen. També dins l'Església catòlica, hi ha qui deixa de banda el papa. Ens unim a la pregària per ell, amb els molts creients i els pobres que el tenen com l'amic de veritat.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
