Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere. Llegir més
Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jaume 1,1-11
Jaume, servent de Déu i de Jesucrist, el Senyor, saluda les dotze tribus que viuen arreu del món, a la diàspora.
Germans meus, tingueu-vos per molt feliços siguin quines siguin les proves que passeu, sabent que la vostra fe provada engendra paciència. Però, la paciència, l'heu de mantenir plenament fins a la fi; així sereu perfectes i íntegres, i no us faltarà res.
Si a algun de vosaltres li manca saviesa, que la demani a Déu, i Déu, que dóna generosament a tothom, sense retreure res, la hi concedirà. Però que demani amb fe, sense dubtar, perquè el qui dubta és com una ona del mar, remoguda i sacsejada pel vent. Una persona així, que no es pensi pas que el Senyor donarà res a qui té el cor dividit, inconstant en tot el que emprèn.
Que el germà de posició humil es gloriï d'haver estat enaltit, i que el ric es gloriï perquè l'han humiliat. El ric passarà com la flor dels prats. Quan surt el sol, amb la seva xardor crema l'herba, la flor cau i es marceix la seva bellesa; així es marciran el ric i els seus negocis.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jaume, a l'inici de la seva carta, es presenta com a "servent" de Déu. En aquest títol fonamenta l'autoritat de les seves paraules, inserint-se així en la tradició bíblica que mostra el Senyor elegint els seus servents (Moisès, Abraham, David i tots els profetes). Per això, Jaume és dirigeix amb autoritat a les comunitats cristianes de la diàspora, les quals, si bé disperses arreu del món, són reunides per l'Evangeli de Jesús en l'únic nou poble de Déu. Jaume vol que la comunitat "es tingui per molt feliç". Els escriu que han d'estar sempre alegres, també enmig de les dificultats i les proves que han de patir. La "prova", escriu l'autor, és en realitat un moment propici per al creixement. L'alegria de què parla Jaume és diferent de la joia del món, que busca de qualsevol manera, també desesperadament, d'evitar l'adversitat. Francesc d'Assís parlarà de la perfecta alegria en el fet d'afrontar les nombroses proves de la vida. Les temptacions de Job pel diable, van demostrar que la seva fe era ferma també quan les coses no li anaven bé. És en la fosca que fa falta creure en la llum. Ens ho recorden els màrtirs, tant els de la primera generació com els del nostre temps, que van afrontar les proves més difícils amb la paciència confiada en Déu. Les proves, en efecte, ajuden a madurar la virtut de la paciència. Per a Jaume la paciència no és pas resignació. Sovint la pressa per resoldre-ho tot ràpidament, per veure els fruits immediatament, ens fa superficials. La paciència porta a dirigir-se a Déu i a demanar-li la saviesa per afrontar les dificultats i superar-les. El Senyor és generós en concedir la saviesa a qui la hi demana. Tots la necessitem. L'apòstol Jaume ens diu que aquell que es fia només de si mateix i compta, ple d'orgull, només amb les seves forces humanes, segueix sent insegur i indecís perquè li manca la força interior que li permet respondre a les proves de la vida. Per això, Jaume ens convida a demanar ajuda amb la confiança d'un nen, a confiar en el Pare ben segurs que es realitzarà el que li demanem. És fàcil, per contra, ser indulgent amb les nostres incerteses, arribar paradoxalment a estimar-les, quedar atrapat per les moltes agitacions del nostre cor, sovint trivials i superficials però, no obstant això, tan nostres fins al punt de no saber-nos-en alliberar. Demanem a Déu la saviesa del cor per ser forts i pacients en la vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
