Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
2n Samuel 12,1-7.10-17
El Senyor va enviar Natan a David. Natan va entrar a la seva presència i li digué:
-En una ciutat hi havia dos homes; l'un era ric, i l'altre, pobre. El ric tenia molts ramats d'ovelles i de vaques. El pobre no tenia sinó una ovella petita, que ell mateix havia comprat i havia criat. L'ovella creixia amb ell i amb els seus fills, menjava del seu plat, bevia del seu got i dormia als seus braços. La tenia com una filla. Un dia, el ric va rebre a casa seva un home que anava de pas i, com que li dolia de prendre un cap de bestiar dels seus ramats per servir-lo al foraster, va prendre l'ovella del pobre i la va servir al qui havia arribat a casa seva.
David es va indignar moltíssim contra aquell home i digué a Natan:
-Ho juro per la vida del Senyor: l'home que ha fet això mereix la mort! Pagarà l'ovella quatre vegades, perquè no li ha dolgut gens ni mica això que ha fet!
Llavors Natan va dir a David:
-Aquest home ets tu. Això diu el Senyor, Déu d'Israel: "Jo t'he ungit rei d'Israel i t'he alliberat de les mans de Saül. Per això, ja que tu m'has menyspreat prenent per esposa la muller d'Uries, l'hitita, l'espasa no s'apartarà mai més de casa teva. Això diu el Senyor: Faré que el mal s'aixequi de la teva pròpia família. Davant els teus propis ulls et prendré les dones i les donaré a un dels teus, que jaurà amb elles a plena llum del dia. Tu ho has fet d'amagat, però jo obraré a plena llum, davant de tot Israel."
David va dir a Natan:
-He pecat contra el Senyor.
Natan li va respondre:
-El Senyor passa per alt el teu pecat. No moriràs. Però amb aquesta acció has menyspreat el Senyor; per això el fill que t'ha nascut, morirà.
I Natan se'n tornà a casa seva.
El Senyor va enviar una malaltia a l'infant que la muller d'Uries havia donat a David, i es va posar molt greu. David, ajagut a terra, pregava a Déu pel nen i dejunava. Els consellers de palau procuraven fer-lo aixecar de terra, però ell s'hi negava i no volia menjar res.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Senyor va enviar Natan a David per fer-li veure el seu pecat i portar-lo al penediment. Aquesta és la missió encomanada als profetes i a la Paraula de Déu: sovint l'orgull encega i impedeix de veure el pecat en el que hem caigut. Necessitem que la Paraula ens mostri el pecat i ens il·lumini el cor pel camí de la conversió. I no basta una simple denúncia. El Senyor no vol la mort del pecador sinó que es converteixi i visqui. Natan, volent fer adonar a David de l'abisme en el qual ha caigut, li explica la paràbola d'un ric propietari que roba al pobre l'única ovella que tenia. David s'indigna moltíssim, i de seguida emet la sentència dient que aquell que havia comés un delicte així hauria de restituir segons el que la llei estableix (v. 5), quatre vegades (vegeu Ex 21, 37) o set vegades (Pr 6,31), i es mereix la mort (v. 6). Sorprèn que David no es reconegui en la figura del culpable. I és que l'orgull impedeix de veure-hi. Necessitem que algú ens expliqui la Paraula de Déu. Efectivament, David no s'adona del seu pecat fins que Natan no li ho diu amb claredat i directament: "Aquest home ets tu" (v. 7). No n'hi ha prou amb escoltar la Paraula de Déu una sola vegada, necessitem escoltar-la amb freqüència, i que ens sigui explicada pel profeta. Natan explica a David, detalladament, el significat de la paràbola: en primer lloc enumera els dons que Déu li ha donat (vv.7-8) i a continuació li fa avinent com sovint ha "menyspreat el Senyor cometent allò que l'ofèn" (v. 9). I el Senyor, a través de les paraules de Natan, el perdona. Joan Crisòstom comenta que Déu és lent per castigar i diligent per salvar. El text precisa que "Natan se'n tornà a casa seva" (v. 15) i David es va quedar sol davant de Déu. La tradició d'Israel posa als llavis de David el salm 50, el més conegut i més vibrant dels set salms penitencials.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
