Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
2n Samuel 7,4-17
Però aquella nit el Senyor va comunicar a Natan aquesta paraula:
-Vés i digues a David, el meu servent: "Això diu el Senyor: ¿Tu m'has de construir un casal perquè hi resideixi? D'ençà del dia que vaig treure els israelites d'Egipte fins ara, no he residit mai en cap palau; anava d'un lloc a l'altre en una tenda, en un tabernacle. A tot arreu on he anat entre els israelites, ¿m'he queixat mai a cap de les tribus a qui manava de conduir el meu poble, que no m'haguessin construït un palau de cedre?" Ara, doncs, digues al meu servent David: "Això diu el Senyor de l'univers: Jo t'he pres del clos de les ovelles, de pasturar el ramat, perquè fossis sobirà del meu poble d'Israel. He estat amb tu en totes les campanyes que has emprès, he derrotat tots els teus enemics i t'he donat una anomenada com la dels homes més famosos de la terra. Destinaré un lloc per al meu poble d'Israel i l'hi implantaré perquè hi habiti sense por; no l'oprimiran més els perversos com havien fet abans, durant el temps que vaig enviar jutges per a governar Israel, el meu poble. A tu, t'he fet reposar de tots els teus enemics. I ara el Senyor t'anuncia que és ell qui et farà un casal. Quan t'arribarà l'hora d'adormir-te amb els teus pares, jo, el Senyor, posaré en el teu lloc un del teu llinatge, sortit de les teves entranyes, i refermaré el seu regnat. És ell qui construirà un casal dedicat al meu nom, i jo faré que el seu tron reial es mantingui ferm per sempre. Jo li seré pare, i ell serà per a mi un fill. Si obra malament, el corregiré amb la vara, com fan els homes, que no planyen el bastó; però mai no em desdiré del meu amor per ell, com me'n vaig desdir amb Saül, a qui vaig excloure del lloc que ara tu ocupes. El teu casal i la teva reialesa es perpetuaran per sempre davant teu, el teu tron es mantindrà per sempre."
Això és el que Natan va dir a David quan li va comunicar aquesta visió profètica.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En aquesta pàgina, que podem considerar el cimal teològic del llibre de Samuel, es tracta un aspecte decisiu de la història de la salvació. La promesa de la descendència i del regne feta a David és recordada amb freqüència en els salms (Sl 89 i 132) i en els moments culminants de l'existència d'Israel, així com també en els profetes. I a l'alba del Nou Testament ressonarà en les paraules de l'arcàngel Gabriel que anuncia a Maria el naixement de Jesús (Lc 1,30-33). L'Església primitiva predicarà que en Crist es realitzarà tot allò que havia estat promès a David en relació a la seva descendència (vegeu He 1,5; Ac 2,29-30). La narració arrenca de la comparació feta per David entre el seu allotjament, un bell palau de cedre construït amb l'ajut del rei de Tir, i el de l'arca, signe de la presència de Déu, encara sota una tenda. Però Déu el desmenteix aquella mateixa nit. No és Déu qui necessita una casa, sinó el poble d'Israel. Els llocs de culte que havia establert als inicis (Gn 12,7-8; 28, 20-22; 35,14), juntament amb el tabernacle (Ex 26;33,7-11), eren signes de la seva presència enmig del poble. Déu ha decidit caminar amb el seu poble i compartir amb ell les dificultats de la història i, per això, adverteix David que, de la mateixa manera que mai en el passat havia demanat l'edificació d'un temple, tampoc li demanava, ara, a ell (vv. 6-7). El Senyor ha guiat el seu poble, i el mateix David en totes les seves accions, sense tenir un habitatge permanent on viure. El Senyor no necessita parets, prefereix la precarietat de qui viu al carrer i de qui afronta llargs viatges en la recerca d'un futur. Si algú en té necessitat és Israel per a no oblidar el Senyor. Per això Déu mateix construirà un habitatge al seu poble. I aquest habitatge no serà el Temple construït per la mà de l'home, sinó el temple del qual Jesús dirà: "Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré" (Jn 2,19).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
