LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb Maria, mare del Senyor
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària amb Maria, mare del Senyor
Dimarts 28 de gener


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

2n Samuel 6,12-15.17-19

Van fer saber al rei David que el Senyor, gràcies a l'arca de Déu, havia beneït la família d'Obed-Edom i tots els seus béns. Llavors David va traslladar l'arca de Déu de la casa d'Obed-Edom a la ciutat de David, enmig d'una gran festa. Quan els portants de l'arca del Senyor hagueren fet sis passes, David va sacrificar un toro i un moltó. David, vestit només amb una túnica de lli, saltava amb totes les forces davant el Senyor. Ell i tota la gent d'Israel acompanyaven l'arca del Senyor enmig d'aclamacions i al so dels corns. Van portar, doncs, l'arca del Senyor i la col·locaren al seu lloc dins el tabernacle que David havia fet plantar. Llavors David va oferir davant el Senyor holocaustos i víctimes de comunió. Després d'oferir-los, va beneir el poble en nom del Senyor de l'univers i va manar que distribuïssin a cadascú, a tota la multitud del poble d'Israel, tant homes com dones, un panet amb carn rostida i un pastís de panses. Després tothom se'n tornà a casa seva.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

David, després d'haver constituït Jerusalem com a capital del regne, va decidir traslladar-hi l'arca de l'aliança. Des dels temps de Moisés l'arca era el signe de la presència de Déu enmig del seu poble. L'arca contenia les taules de la llei amb les "deu paraules", un bol amb mannà en record del miracle ocorregut en el desert i la vara d'Aaron que va florir en confirmació del seu summe sacerdoci. Després de l'entrada del poble d'Israel a Canaan no havia trobat encara un lloc definitiu. Per això David decideix traslladar-la a la capital del nou regne. Conscient de la importància d'aquesta entrada, mobilitza "el bo i millor d'Israel". Tot transcorre amb solemnitat joiosa, sense que manqui el respecte degut al lloc de la presència de Déu. Uzà, trencant la prohibició de "tocar les coses sagrades", "va posar la mà per sostenir l'arca" en el moment que "els bous van fer decantar l'arca de Déu". Però "Déu el va abatre allà mateix pel seu atreviment. Uzà va caure mort al costat de l'arca de Déu". L'absència del sant temor per les coses de Déu sempre condueix al desastre. "David va sentir profundament que el Senyor hagués fulminat Uzà", i des d'aquell fet va sentir "un gran respecte pel Senyor". Les Escriptures donen fe d'aquest "temor" com a condició indispensable per reconèixer la santedat de Déu. L'arca continua el seu pelegrinatge, ara però amb un nou ritual: ja no la porten dalt d'un carro, d'acord amb el costum dels filisteus sinó, tal com havia disposat Moisés (Nm 4, 5-15), sobre les espatlles dels levites. Poc a poc, al llarg de tot el camí, s'oferien sacrificis d'acció de gràcies i de propiciació. David anava davant de l'arca i "saltava amb totes les forces davant el Senyor" per mostrar d'aquesta manera el seu entusiasme per l'esdeveniment. Mical, l'esposa de David, filla de Saul, no solament no ha comprés aquest comportament sinó que se n'escandalitza. David respon que si s'ha mostrat com un "qualsevol" davant els israelites ha estat pel agraïment cap Aquell que l'havia elegit rei i davant el qual estava disposat a abaixar-se encara més. Aquest "abaixament" de David prefigura el del Messies que vindrà, el qual s'abaixa assumint la condició de servent.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.