Jornada europea de la Memòria de l'Holocaust, de la Xoà Llegir més
Jornada europea de la Memòria de l'Holocaust, de la Xoà
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
2n Samuel 5,1-7.10
Llavors totes les tribus d'Israel anaren a trobar David a Hebron per dir-li:
-Nosaltres som parents teus, os dels teus ossos i carn de la teva carn. Ja abans, quan Saül encara era el nostre rei, tu dirigies les campanyes d'Israel. El Senyor t'havia dit: "Tu pasturaràs Israel, el meu poble; tu seràs el seu sobirà."
Així, quan tots els ancians d'Israel anaren a trobar el rei a Hebron, David va fer amb ells un pacte davant el Senyor, i el van ungir rei d'Israel.
David tenia trenta anys quan començà a regnar. Va ser rei quaranta anys. Set anys i sis mesos va ser rei de Judà a Hebron, i durant trenta-tres anys va ser rei de tot Israel i Judà a Jerusalem.
(1Cr 11,4-9; 14,1-2; 3,5-9; 14,3-7)
El rei i els seus homes van dirigir-se a Jerusalem per atacar els jebuseus que habitaven en aquell territori. Els jebuseus havien dit a David:
-Aquí no hi entraràs! T'ho impediran els cecs i els coixos.
Volent dir: "David no hi entrarà mai, aquí."
Però David es va apoderar de la fortalesa de Sió, que ara és la ciutat de David.
David anava creixent en poder: el Senyor, Déu de l'univers, era amb ell.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest passatge explica el fet de la investidura de David com a rei de tot Israel. Les tribus del nord decideixen aliar-se amb David i li proposen de regnar també sobre Israel. El regne estava vacant després de l'assassinat de Isbaal i del seu general Abner. En ambdós casos, sorprèn l'actitud de David, que no s'alegra pel dol que s'havia abatut sobre la casa de Saul, tot i que això obrís el camí per a la reunificació nacional. David no vol construir el seu regne sobre la base de la violència. Les diferents tribus decideixen reunir-se al voltant de David com a únic rei. David accepta perquè veu en tot això la voluntat de Déu. Sap prou bé que no és pels seus mèrits que s'ha convertit en rei, sinó per obra del mateix Déu, que l'havia elegit en lloc de Saül quan aquest s'havia tornat indigne del do de la reialesa. Dos esdeveniments segellen la consolidació del regne de David: la conquesta de la fortalesa de Sió, que es va convertir en la capital del regne unit (5, 6-12) i la victòria contra els filisteus (5,17-25). La conquesta de la "fortalesa de Sió" (v. 7) es mostrada com l'empresa més enginyosa i brillant de David. La "fortalesa" era una illeta que, a causa de la seva posició estratègica, es va mantenir intacta sense poder ser conquistada per la tribu de Benjamí, al territori del qual pertanyia. La dificultat de l'empresa es posa de manifest en la burla dels assediats, que es va convertir en una dita (v. 6) que venia a dir que ningú seria capaç d'entrar a la seva fortalesa, fins i tot en el cas que els seus defensors fossin cecs i coixos. David es va adonar que si prenia la fortalesa la podria convertit en la capital del regne unit. Així, va assegurar al regne una capital gairebé al centre del país, a mig camí entre Judà i Israel, en una zona neutral que ningú podia reclamar per motius territorials o ideològics. Sió serà anomenada la "ciutat de David".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
