Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les comunitats cristianes a Europa i a Amèrica. Llegir més
Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les comunitats cristianes a Europa i a Amèrica.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1r Samuel 24,3-21
Aleshores prengué tres mil homes escollits de tot Israel i sortí a buscar David i els seus homes cap als espadats dels Cabirols. Va arribar a les pletes del Ramat, on hi ha una cova vora el camí, i va entrar-hi a fer les seves necessitats. Però justament David era al fons de la cova amb els seus homes. Els homes de David li van dir:
-Aquest és el dia que el Senyor et va anunciar quan et deia: "Posaré el teu enemic a les teves mans i podràs fer-ne el que vulguis."
David es va acostar d'amagat i tallà la punta del mantell de Saül. Però, un cop l'hagué tallada, va sentir remordiments, i va dir als seus homes:
-Déu me'n guard de fer cap mal al meu sobirà, l'ungit del Senyor! Ell és l'ungit del Senyor. No li faré res.
Amb aquestes paraules, David va retenir els seus homes i no els permeté que es llancessin contra Saül. Saül va sortir de la cova i va seguir camí enllà. També va sortir David i va cridar, darrere de Saül:
-Rei, senyor meu!
Saül es va girar. David va agenollar-se i es prosternà amb el front a terra i li digué:
-Per què fas cas dels qui et diuen que David et vol mal? Avui pots veure amb els teus propis ulls que el Senyor t'havia posat a les meves mans dintre la cova. Em deien que et matés, però no he volgut fer-ho. He dit que no faria cap mal al meu sobirà, perquè és l'ungit del Senyor. Fixa't, pare meu, mira a la meva mà la punta del teu mantell. T'he tallat la punta del mantell, però no t'he matat. Sàpigues, doncs, que no et vull mal, ni sóc cap rebel, ni t'he faltat en res. Ets tu qui vas a la caça de la meva vida per matar-me. Que el Senyor faci de jutge entre tu i jo! Que em faci justícia contra tu! Però jo no em faré justícia amb les meves pròpies mans. Tal com diu un proverbi dels antics: "Del culpable vindrà la paga de sa culpa." No, no em faré justícia amb les meves pròpies mans! Contra qui ha sortit en campanya tot un rei d'Israel? Qui persegueixes? Un gos mort, una puça solitària! Que el Senyor sigui jutge i sentenciï entre tu i jo. Que examini i defensi la meva causa, que em faci justícia alliberant-me de les teves mans.
Quan David acabà de dir aquestes paraules, Saül exclamà:
-David, fill meu, ¿és de debò la teva veu?
I arrencà a plorar. Després va dir a David:
-Tu ets l'innocent, i jo el culpable. Tu sempre m'has fet bé, i jo, en canvi, sempre t'he fet mal. Avui m'has demostrat on arriba la teva bondat: el Senyor m'havia posat a les teves mans, però tu no has volgut matar-me. Quan algú té atrapat el seu enemic, ¿el deixa anar tranquil·lament? Que el Senyor et recompensi el que avui has fet per mi! Jo sé de cert que tu seràs rei, i que en tu es consolidarà la reialesa d'Israel.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Saül torna de la seva aventura amb els filisteus i reprèn la persecució de David. Saül és molt més fort que el petit grup aplegat al voltant de David. Però l'escena que és descrita a continuació canvia els papers. Escriu l'autor sagrat: "Va arribar a les pletes del Ramat, on hi ha una cova vora el camí, i va entrar-hi a fer les seves necessitats. Però justament David era al fons de la cova amb els seus homes" (v. 4). En aquesta situació Saül pot ser fàcilment eliminat per David. Els homes que acompanyen David estan convençuts que el Senyor ha preparat aquest moment, i li diuen: "Aquest és el dia que el Senyor et va anunciar quan et deia: "Posaré el teu enemic a les teves mans i podràs fer-ne el que vulguis" (v. 5). Aquesta frase suggereix a David l'eliminació de l'enemic. Però David no vol la mort de Saül, sinó que canviï el seu comportament, per això fa un gest que ha d'ajudar-lo a reflexionar: talla la punta del mantell de Saül. És la prova que Saül està realment a mercè de David, però ell no se n'aprofita. Poc després -escriu el text- "va sentir remordiments", perquè li havia faltat el respecte al rei "que és l'ungit del Senyor" (v. 7). David surt de la cova i es dirigeix a Saül amb paraules plenes de respecte i autoritat: "Avui pots veure amb els teus propis ulls que el Senyor t'havia posat a les meves mans dintre la cova. Em deien que et matés, però no he volgut fer-ho. He dit que no faria cap mal al meu sobirà, perquè és l'ungit del Senyor" (v. 11). David, de fet, l'hauria pogut matar, però no ho ha fet tant per respecte al rei com per obediència a Déu. Vol convèncer-lo de la seva innocència i del seu respecte permanent, l'anomena "rei" i "pare meu". Saül compren les paraules de David i respon anomenant-lo "fill meu". I a continuació "arrencà a plorar" (v. 17). Plora commogut per les paraules de David, però també perquè s'ha deixat guiar per "un esperit maligne". Diu a David: "Tu ets l'innocent, i jo el culpable. Tu sempre m'has fet bé, i jo, en canvi, sempre t'he fet ma" (v. 18). I afegeix: "Quan algú té atrapat el seu enemic, ¿el deixa anar tranquil·lament?" (v. 20). Amb aquestes paraules Saül reconeix David com a rei. L'amor de Déu ha vençut la malícia de Saül i l'ha portat a l'acceptació de la voluntat del Senyor i a pregar perquè no desapareixi la seva descendència.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
