Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Romans 8,1-11
Ara, doncs, ja no hi ha cap mena de condemna per als qui viuen en Jesucrist, perquè la llei de l'Esperit, que dóna la vida en Jesucrist, t'ha alliberat de la llei del pecat i de la mort. Déu ha fet allò que la Llei no tenia forces per a fer a causa de la feblesa humana: enviant el seu propi Fill, esdevingut semblant a un home pecador i ofert en sacrifici pel pecat, Déu ha condemnat el pecat valent-se de la condició humana perquè les exigències justes de la Llei es complissin en nosaltres, que no vivim d'acord amb els desigs terrenals sinó d'acord amb l'Esperit. Els qui segueixen els desigs terrenals s'apassionen per les coses terrenals; els qui segueixen els impulsos de l'Esperit s'apassionen per les coses de l'Esperit. Les passions terrenals porten a la mort, mentre que les de l'Esperit duen a la vida i a la pau. I és que les passions terrenals porten a l'enemistat amb Déu, ja que no volen sotmetre's a la seva llei ni s'hi podrien sotmetre. Per això els qui viuen d'acord amb els desigs terrenals no poden plaure a Déu.
Ara bé, vosaltres no viviu d'acord amb els desigs terrenals, sinó d'acord amb l'Esperit, perquè l'Esperit de Déu habita en vosaltres, i si algú de vosaltres no tingués l'Esperit de Crist, no seria de Crist. Però si Crist està en vosaltres, encara que el vostre cos mori per culpa del pecat, l'Esperit us dóna la vida, gràcies a la justícia salvadora. I si habita en vosaltres l'Esperit d'aquell qui va ressuscitar Jesús d'entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell qui va ressuscitar el Crist d'entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'apòstol descriu la situació dels qui "viuen en Jesucrist" (v. 1). Guiats per l'Esperit poden caminar d'acord amb el designi de Déu. Qui acull Jesús en la pròpia vida és radicalment alliberat del pecat i de la seva esclavitud. Heus aquí perquè l'apòstol pot dir: "Ara ja no pesa cap mena de condemna sobre els qui viuen en Jesucrist". El creient, de fet, es troba en una condició nova, és un home nou guiat per una força nova, la força de l'amor vessat en el seu cor per Déu mateix. Pau repeteix: "La llei de l'Esperit, que dóna la vida en Jesucrist, t'ha alliberat de la llei del pecat i de la mort". L'afirmació sobre la centralitat de l'Esperit de Déu domina amb insistència aquest fragment de la carta. El capítol octau és, en tot el nou testament, el text en el qual l'Esperit Sant és anomenat més vegades. L'apòstol vol posar en evidència, amb la major claredat possible, la nova creació en la qual el creient es troba immers. Qui acull l'Esperit de Crist no pot seguir més els desitjos de la carn, que porten "naturalment" al pecat i a la mort. Hi ha com un nou instint que es transmet al creient, una nova passió espiritual, un nou sentiment i, per tant, noves perspectives per viure i realitzar. L'Esperit fa present en els creients la victòria de Crist sobre el pecat i la mort. L'Esperit pren possessió de la vida del creient i l'empeny a desitjar coses noves: "Els interessos de l'Esperit duen a la vida i a la pau", diu Pau. I conclou: "I si habita en vosaltres l'Esperit d'aquell qui va ressuscitar Jesús d'entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell qui va ressuscitar el Crist d'entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals" (v. 11). Els creients viuen des d'ara la victòria de la resurrecció sobre el pecat i sobre la mort. L'Esperit ens fa partícips de la mateixa vida de Déu.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
