Memòria del beat Giuseppe Puglisi, sacerdot de l'Església de Palerm, assassinat per la màfia el 1993. Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere Llegir més
Memòria del beat Giuseppe Puglisi, sacerdot de l'Església de Palerm, assassinat per la màfia el 1993. Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Romans 4,20-25
Al contrari, davant la promesa de Déu, no es deixà endur per la incredulitat, sinó que fou enfortit per la fe i donà glòria a Déu. Estava del tot convençut que Déu és prou poderós per a complir allò que ha promès. Per això també hi ha escrit: Li ho comptà com a justícia. I si es va escriure li ho comptà, no va ser tan sols per a ell, sinó també per a nosaltres, a qui Déu tindrà en compte la fe: nosaltres, que creiem en aquell qui va ressuscitar d'entre els morts Jesús, Senyor nostre, que fou entregat per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'apòstol escriu als romans que la història d'Abraham ens afecta directament als cristians "que creiem en aquell qui va ressuscitar d'entre els morts Jesús, Senyor nostre" (v. 24). En un comentari jueu de l'Escriptura hi diu: "Tot el que s'ha escrit sobre Abraham es repeteix en la història dels seus fills". Pau escriu als romans que el Senyor s'ha manifestat a Abraham i l'ha fet just per la seva fe. L'apòstol explica que amb la seva mort a la creu, Jesús ha pres sobre si tots els pecats del món i per la seva resurrecció ens ha justificat: Ell "fou entregat per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos" (v. 25). Amb aquesta explicació, l'apòstol interpreta la fe d'Abraham, vinculant-la al misteri de Jesús, mort i ressuscitat. El Déu d'Abraham es manifesta plenament en Jesucrist. La història d'Abraham és per això emblemàtica per a tots els creients, i especialment per als cristians, perquè mostra la radicalitat de la fe: per la fe també nosaltres ens unim a Déu, com el primer dels patriarques que va creure "esperant contra tota esperança". Aquella fe, que és també la nostra, demana de confiar-nos totalment al Fill de Déu i al seu misteri de salvació. L'abandó del cristià és com el d'Abraham. La fe no és una obra que cal realitzar, és sobretot lliurament d'un mateix a Déu que ens crida, és abandó a la voluntat de Déu i al seu designi d'amor del qual ens fa partícips. Amb la vinguda de Jesús i amb la seva mort i resurrecció s'ha revelat plenament el misteri de la fe i la salvació. Abraham, prototip del cristià, és el "pare de tots els creients".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
