Memòria de la deportació dels jueus de Roma el 1943 durant la Segona Guerra Mundial. Llegir més
Memòria de la deportació dels jueus de Roma el 1943 durant la Segona Guerra Mundial.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Romans 2,1-11
Per això no tens excusa, tu que et poses a fer de jutge; quan judiques els altres, et condemnes a tu mateix, perquè fas de jutge però actues com ells. Tothom sap que el judici de Déu recau justament sobre els qui cometen aquells actes. I tu que jutges els qui els cometen, però fas igual que ells, ¿et penses que t'escaparàs del judici de Déu? ¿O és que menysprees la riquesa de la seva bondat, de la seva generositat i de la seva paciència? ¿No vols reconèixer que la bondat de Déu et convida a la conversió? El teu cor endurit, que no es vol convertir, va acumulant indignació per al dia de la indignació, quan es manifestarà el just judici de Déu. Ell pagarà a cadascú segons les seves obres: la vida eterna, als qui, practicant amb constància les bones obres, busquen la glòria, l'honor i la immortalitat; la indignació i el càstig, als qui amb orgull són rebels a la veritat i dòcils a la injustícia! Déu donarà tribulacions i angoixa a tothom qui fa el mal, primer als jueus i després als dels altres pobles, però glòria, honor i pau a tothom qui fa el bé, primer als jueus i després als dels altres pobles. Déu no fa distinció de persones.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau escriu que l'home tendeix a servir-se a si mateix abans que a Déu. És un instint profund que ens acompanya a tots, una mena de comportament "idolàtric" que afecta homes i dones de tots els temps. Aquesta convicció ens hauria de fer estar atents per no donar-nos fàcilment la raó, a nosaltres mateixos i a les nostres tradicions. Per nosaltres és normal condemnar els altres i ser indulgents amb nosaltres mateixos. Jesús exhorta a no mirar la palla a l'ull dels altres per adonar-nos de la biga present en el nostre. Tots som pobres homes i pobres dones necessitats d'ajuda de part del Senyor. Par això Pau, una mica més endavant, reprenent una afirmació del salm, escriu: "No hi ha cap just, ni un de sol" (Rm 3,10). Jesús mateix, a l'home que l'afalagava anomenant-lo "Mestre bo", respon: "Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu" (Mc 10,18). La nostra petitesa ens hauria d'empènyer a no fer judicis sobre els altres. Pau dirigint-se directament "a l'home", a tots els homes, té paraules severes per qui judica sense misericòrdia; i pensant en els creients, declara: aquests judiquen els altres, però després cometen les mateixes coses i es comporten com aquells sobre els quals pesa el seu judici. Actuant d'aquesta manera, no només són cruels, sinó que obliden que existeix un jutge que judica amb una mesura justa: Déu. Ell "pagarà a cadascú segons les seves obres... perquè Déu no fa distinció de persones". L'apòstol ens recorda que tenim necessitat d'ésser perdonats, és a dir, judicats per Déu, misericordiós i gran en l'amor. Tots tenim necessitat de la misericòrdia de Déu, que és salvació.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
